Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Anuncis

4 comentaris

Filed under General, llibres, mort, poesia

Heroisme i càncer

Hi ha una certa tendència a convertir en herois lluitadors, com si de semidéus grecs es tractés, les persones amb repercussió mediàtica que tenen càncer. Els casos de’n Carles Capdevila, Johann Cruyff, Rocio Jurado, Pau Danés, etc., ho posen de manifest. No solament han sofert una malaltia que per ella mateixa és una putada (i perdoneu-me’n l’expressió) sinó que a més ens han retransmès, gairebé on-line la seva intervenció quirúrgica, la quimioteràpia, la radioteràpia, els efectes secundaris dels tractaments, la seva manera d’afrontar la malaltia… i el que semblava la seva pràctica curació poques setmanes abans de morir, en alguns casos.  I ja sigui per la seva voluntat o perquè mediàticament és el que tocava, els hem vist com uns herois que lluitaven contra una malaltia injusta que s’havia acarnissat en ells.

Lluitar. Aquesta és la paraula que des de molts escenaris se’ns repeteix quan parlem del càncer. “Després de lluitar durant x mesos contra una llarga malaltia, tal persona ha mort…”.

Si escric aquestes línies és perquè estic emprenyat. Emprenyat perquè es tendeix a equiparar l’afrontament del càncer amb una confrontació bel·licista. Qui té un càncer ho afronta, tan bé com pot, però no hi lluita. La lluita es fa des de la investigació en tots els sentits: prevenció, detecció precoç, tractament quirúrgic, quimioteràpia, radioteràpia, pal·liació dels símptomes.  El càncer no és una sola entitat. Sota aquesta denominació s’hi aixopluguen moltes malalties caracteritzades pel creixement irregular de les cèl·lules d’un òrgan o teixit. Algunes es poden arribar a curar, d’altres només es curen si el seu diagnòstic és prou precoç per a permetre-ho. En cap cas es curaran només amb la voluntat o la “lluita” del malalt, per més actitud positiva que s’hi posi.

Quan un pacient amb càncer acaba morint, de què parlem? D’un fracàs de la medicina? De la pèrdua individual d’un combat del malalt? Segurament, de cap de les dues coses. Només, per desgràcia, de l’evolució natural de la tendència autodestructiva de les cèl·lules dels nostres teixits.

Per la meva feina, però no només per ella, conec dotzenes de persones que “van tenir un càncer” i van sobreviure-hi. El tipus de càncer, la seva facilitat per ser extirpat o tractat, l’edat de la persona, van ajudar-hi. Però en conec (o n’he conegut) molts d’altres, alguns d’ells amics, que van aconseguir viure (conviure?) amb el seu càncer durant un parell o tres d’anys i al final van acabar deixant-nos a edats en la que un diria que és injust que això passi. Alguns van fer això que als medis els agrada dir “lluitar”: van buscar tractaments, van forçar intervencions, van canviar dietes, estils de vida… i van morir, potser no al cap dels sis mesos que se’ls havia pronosticat, però sí al cap de dos o tres anys, després de doloroses tongades de quimioteràpia o de radioteràpia, amb els seus inevitables efectes secundaris. D’altres no van poder suportar aquests efectes i van decidir aturar els tractaments i, conscients de com de malament anaven les coses, van orientar la seva vida a buscar una certa pau i “deixar les coses arreglades”, intentant a la vegada obtenir tractaments que milloressin prou els símptomes de la seva malaltia com per dur durant el màxim de temps possible la millor qualitat de vida possible.

De vegades m’he plantejat quina actitud prendria si a mi em diagnostiquessin un càncer. Aniria “a totes”? Demanaria els últims i millors tractaments? Demanaria entrar en els últims assaigs clínics amb el darrer citostàtic fabricat? Hi ha un cert pudor que em fa dir “no ho sé”, però en el fons la meva idea és que intentaria que em deixessin tranquil, m’ajudessin a passar-ho com menys malament millor i que no m’atiborressin de medicaments d’eficàcia dubtosa, sinó nul·la.

Perquè arribats a una certa edat, ¿quina és la diferència entre viure sis mesos sabent el què ha de passar o dos o tres anys amb el dubte de si la malaltia se t’endurà per davant en qualsevol moment (sigui per ella mateixa o pel tractament, o per complicacions…)? Personalment, optaria per la primera possibilitat. Per a mi és important saber on sóc i el que espero. Tolero malament la incertesa i la vida tampoc no em sembla res tan preuat com per aferrar-m’hi de manera gairebé irracional.

Però això és una opinió personal. Tothom pot opinar el contrari, només faltaria! Algú dirà que és covardia i jo podria respondre que la covardia és amagar-se de la realitat, fer creure que s’està guanyant una batalla que ningú no lliura. Dedicar els esforços a lloar l’actitud “valenta” (que és certa) de qui té una d’aquestes malalties, però oblidar que el que hem de fer és posar els recursos allà on han de ser: investigació i prevenció, i quan aquests fracassen o no s’hi arriba a temps, potenciar l’abordatge pal·liatiu perquè ningú no pateixi els horrors que molts de nosaltres hem vist patir amb aquestes malalties. I no estic qüestionant el paper de la quimioteràpia o la radioteràpia, però hem de ser conscients que més d’una vegada són tractaments que sembla que només s’administrin perquè no sembli que no es fa res.

I quan parlo de posar els recursos en llocs concrets, crec que això implica també educar els metges, especialment els oncòlegs. Perquè encara que alguns personatges mediàtics estiguin encantats amb el seu oncòleg o oncòloga, aquesta no és sempre la percepció que tenen els malalts, especialment aquells que “no poden entrar en un protocol” perquè el càncer està massa avançat o perquè tenen una edat que no els fa “elegibles”. Massa sovint es lamenten (i fixeu-vos que no dic que “es queixen”) que els han dit que no hi havia res a fer sense mirar-los a la cara, i sense transmetre un mínim d’empatia o compassió (entenent ambdós termes en el sentit de “posar-se en el lloc de l’altre”). Massa sovint ens expliquen que “saben el que tenen” però ni el metge ni la seva família els ho han volgut explicar. O fins i tot que ells “no demanen res” per no fer patir la família. Segueixen existint les conspiracions de silenci a l’entorn d’aquestes malalties i els metges no sempre fem tot el necessari per trencar-les. Tothom pot parlar de casos individuals en que no és així, però si em fan treure un factor comú o dibuixar un perfil de la situació diria que els oncòlegs no parlen prou amb els malalts i les famílies demanen que s’amagui la situació als pacients.

De vegades pensem en una societat idíl·lica en què el càncer “serà derrotat”. Però hi som molt lluny, per més que els personatges més o menys mediàtics que el pateixen ens portin a un nivell de consciència que ens fa pensar que estem molt més enllà del que som. I això no vol dir que no tingui valor el què fan, que en té molt: ens ajuden a no tenir una actitud derrotista davant d’aquestes malalties. Però em demano si tota la repercussió mediàtica que tenen no te un efecte culpabilitzador sobre els qui ens agafaríem les coses més amb calma i arribada la circumstància no ens entestaríem a viure uns dies més només pel sol fet de viure.

4 comentaris

Filed under General

Recital a Barcelona

El dia 15 de maig, en el marc de la Setmana de la Poesia (que tindrà lloc entre el 10 i el 16 de maig), una quinzena de poetes participarem en el recital “Per l’escletxa que ens fibla”.

L’acte, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, tindrà lloc a les 19:00 al Pati Manning, al carrer Montalegre. A sota hi ha l’enllaç al targetó on hi consta els noms dels i les participants.

Per l’escletxa

Deixa un comentari

Filed under General, poesia

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Resultat d'imatges de darrere els vidres

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

1 comentari

Filed under General, literatura, llibres, poesia

Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

foto de Antoni M. Bonet.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Deixa un comentari

Filed under llibres, poesia

Cartografia

 

Un somni: dibuixar discretament
un mapa del tresor damunt la pell.
Vull dir, trenar camins que em condueixin
a tu, fins a tu i des de tu mateixa.

Poema Cartografia, del llibre Els caus del cuc, edicions Neopàtria (2017)

 La fotografia és d’Aneta Ivanova i  està extreta del blog  https://fr.pinterest.com/source/theinspirationgrid.com

Deixa un comentari

Filed under General

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.

20160314_164512

poema inèdit

la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu

Deixa un comentari

Filed under General, poesia, Salut