Carrers de diumenge

Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.

obstinacions

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

20160429_104131poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

View original post

Deixa un comentari

Filed under General

Recuperant el tiet Enric (a propòsit d’un llibre sobre l’Enric Cluselles)

20160425_064854-1Per Sant Jordi, i per motius diversos, no vam poder anar a regirar i comprar llibres fins gairebé les vuit del vespre. Potser si no hagués estat perquè a aquella hora la llibreria ja no estava a vessar de gent m’hagués passat desapercebut el fet que en un prestatge del sector de llibres en català, des de la portada d’un llibre em mirava un ninot de traços que em resultaven coneguts.

Vaig obrir i fullejar el llibre i allà estaven un munt de ninots i dibuixos, fotografies, ex-libris, portades de llibres que en un moment o altre de la meva infantesa i joventut havien passat per davant dels meus ulls.

L’Enric Cluselles era un tiet-avi meu, casat amb una de les germanes del meu avi, l’Amàlia Casals, la més petita de les tietes àvies. Era molt amic (no sé si es podria dir que havien estat amics íntims) de’n Pere Calders, que també va estar casat amb una altra tieta-àvia meva, la Mercè Casals, de qui es va separar durant l’exili a Mèxic i amb qui, amb tot, va mantenir posteriorment una bona relació. El llibre parla, o potser és millor dir que esmenta, la relació amb les germanes Casals, reprodueix un fragment d’un dietari de la Mercè (per a mi, la tieta Mercè), i exposa alguns ex-libris que l’Enric havia dissenyat per a aquella generació de la meva família. Més enllà de la intenció del Julià Guillamon de reivindicar o recordar l’obra de disseny gràfic de l’Enric Cluselles, el llibre m’ha aportat una eclosió de records i ha posat valor a detalls que en la infantesa quedaren dissimulats per les curioses relacions que s’estableixen dins totes les famílies.

No puc dir que tinguéssim a casa molta relació amb l’Enric i l’Amàlia. Ells vivien a Vallcarca i nosaltres al Raval, on també vivia l’Antoni Casals i Baltà, el meu avi, que podríem anomenar el gran de la nissaga. Vam tenir un contacte puntual amb ells, sobre tot perquè per al meu pare, metge com l’avi (i com jo) i que d’alguna manera encarnava la branca “sèriosa” (i possiblement malcarada) de la família, els de Vallcarca eren un sector difícil de comprendre per les seves “excentricitats artístiques”. Tot i així, li era reconeguda a l’Enric una ascendència suficient com per demanar-li que participés en els esdeveniments familiars de la manera que més se li valorava: fent uns dibuixos commemoratius o participacions.

És així, que tinc a les meves mans tres obres personals que ara em ve de gust compartir i que poso a disposició del Julià Guillamon per si li serveixen per ampliar les dades que disposa sobre l’Enric.

La primera és una participació de naixement. 20160425_181459En una mena de podi, estem disposats l’avi (Antoni I), el meu pare (Antoni II) i jo (Antoni III), i es notifica l’arribada al món de la tercera generació de doctors Casals.

 

 

 

 

 

20160425_175522-1La segona imatge és el regal que em va fer quan vaig acabar la carrera de Medicina: un bloc de receptes, la primera de les quals duia, fet pocs segons abans d’entregar-me-les, un dibuix d’un jove metge pensant que “li futarà” de recepta a un hipotètic malalt. Es va permetre la llicència d’escriure “Antoni Casals III -Metge” com encapçalament de la recepta.

I la tercera, la participació de casament,  de l’any 1985, en què ens va fer una elaborada caricatura en què, envolatats d’angelets, comunicàvem que ens casàvem la segona quinzena de juliol.

20160425_175933-1

Hi ha un moment tendre en el record de l’Enric. Crec que era l’any 76 o 77, quan el Josep Maria Casals va tornar, per uns dies, de Mèxic. La foto amb la que tanco aquest record és la que els recull a ell (el de la barba, a la dreta de la fotografia), i els cinc germans Casals: l’Antoni, el meu avi, al davant d’ell; el Josep Maria i l’Amàlia la seva dona, la Joana i la Mercè, junt amb la Maria, la meva àvia.

20160425_181603

Deixa un comentari

Filed under General, literatura, llibres

Revisitant Sísif

Un dels meus esports preferits quan sóc sol a casa és plantar-me al davant dels prestatges de l’estudi (em resisteixo a anomenar biblioteca al conjunt de llibres que s’hi amunteguen, per bé que no deu ser una exageració dir que potser passen del miler) i obrir de manera més o menys aleatòria algun dels llibres que hi ha. Com conservo, entre molts dels costums, bons o dolents, de l’avi la tradició de marcar a la primera pàgina del llibre la data d’adquisició, anar a mirar aquesta pàgina genera sensacions temporals, gairebé de tesísifo2letransport, que afegeixen una emoció addicional al sol fet d’obrir un llibre. De fet l’avi disposava d’un ex-libris amb el què marcava diverses pàgines del volum i possiblement per a ell, aquesta marca tenia més un sentit de pertinença o possessió que no pas d’identificació o record de temps i circumstàncies en què un llibre arribava a casa.

Diverses circumstàncies relacionades amb la feina i també amb emocions personals m’han dut a buscar avui un llibre concret, El mite de Sísif, assaig d’Albert Camus publicat originalment l’any 1942 per Gallimard. La versió que en tinc a casa, editada per Vergara (dins la col·lecció Isard) el 1965 i traduïda per Joan Fuster (de qui n’és també el pròleg)  i Josep Palàcios duu marcada per mi la data del 25 de setembre del 1977. En aquell moment jo tenia divuit mal complerts, i estava a punt de començar el segon curs de la carrera de Medicina. No sé que hi buscava en el llibre però sí que recordo que havia llegit, induït precisament per l’avi, La pesta, un llibre que recordo que em va deixar un considerable sentiment d’angoixa, i L’estranger, aquest aconsellat per un amic d’escola, potser un parell d’anys abans.

No tinc elements que em permetin recordar on el vaig comprar, però en aquella època jo em movia entre un màxim de tres o quatre llibreries: la Documenta, la Públia, algunes llibreries de vell del carrer Aribau on entrava més a tafanejar que altre cosa, i una petita llibreria que hi havia al carrer Pintor Fortuny, a vint-i-cinc metres de casa, on comprava sobre tot  llibres i revistes catalanistes (sobre tot la revista Canigó que venia a ser una mena de portant-veu extraoficial i voluntariós de la llavors marginal esquerra independentista).

He buscat avui el llibre perquè la frase amb la que Camus inicia l’assaig és d’aquelles que se’t queden gravades des del primer cop que les llegeixes (i d’això fa uns quaranta anys, gairebé!): No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. I continua: Jutjar que la vida val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després.

De vegades, davant la mort d’algú, sobre tot si t’és proper o conegut et planteges el perquè de la mort (així, en general, no només la de la persona en qüestió) i t’acabes plantejant en paral·lel el perquè de la vida. Té sentit la vida, en si mateixa? Segurament qui serà més procliu a donar-ne una resposta positiva seran aquells que veuen la vida com un esforç per guanyar-ne o per merèixer-ne una altra de millor. Si no tens aquesta esperança, només tens dubtes, diuen alguns. I el dubte et porta a pensar en el suïcidi, reblen altres, jugant, com diu Camus, amb les paraules i tergiversant els termes tot induint la idea que negar un sentit a la vida condueix forçosament a declarar que no val la pena de ser viscuda.

Sovint amb alguns companys i companyes de la feina ens diem, mig en broma mig seriosament allò de “en realitat només som química” i la vida sorgeix i es manté a partir de reaccions químiques.  La vida, en general, no només la de les persones sinó la vida com a concepte, té molt component d’absurditat. Aquestes reaccions químiques que un bon dia es van començar a produir a l’univers ho van fer de la mateixa manera que podrien no haver-se produït. I d’allà venim nosaltres. De l’absurd. Un absurd que ens porta a saber o conèixer que la vida -concepte- és prèvia i posterior a la nostra vida -com a individus d’una espècie- però que en realitat, per a nosaltres només existeix mentre en tenim consciència. Però fins i tot, més enllà del fet de ser-ne conscients o no, segueix existint (o produint-se) la vida. Perquè no és només la vida de l’espècie a la que pertanyem (perquè algú ens ha encabit en una classificació que així ho diu) el que ve de l’absurd.

I al final de tot, només un certesa: som mortals, un dia hem de morir i tancar, vés quin absurd, el parèntesi que, absurdament es va obrir un dia.

Mentre, torno a mirar el llibre, repasso frases que hi tinc subratllades i idees que puc o no compartir. I m’adono que això, el record que et genera un llibre vell, també és vida. I que fins i tot dins de l’absurd hi ha coses que donen sentit a la vida. En aquest cas, a la pròpia.

 

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, mort, pensaments i reflexions

El record d’un amic: en la mort del Dàrius

Fa poc més de quaranta vuit hores que ens vam acomiadar del Dàrius. El Dàrius Anglada era tot un personatge, com es va posar de manifest per la gernació que es va aplegar i va deixar petita l’anomenada Sala Multiconfessional del Tanatori de Vic. No sé si devia haver-hi gaire gent a Sant Hipòlit a aquelles hores perquè crec que tothom era allà, compartint l’emotivitat d’aquells instants.

Els dos darrers anys i mig de vida de’n Dàrius han estat una lluita aferrissada contra el càncer que l’ha acabat vencent. Recordo que, sopant a casa seva, prop d’un any després del diagnòstic i quan ja portava unes quantes sessions de quimioteràpia, parlava amb una sorprenent naturalitat de la malaltia, del procés diagnòstic, del pronòstic i del tractament i els seus efectes adversos. Ens explicava les modificacions que havia fet a la seva dieta per tal de no donar al càncer el mínim substrat per créixer i com, a la vista dels bons resultats que això i la quimio havien donat, n’havia parlat amb la seva oncòloga. Quan a un li diagnostiquen el càncer és fàcil que els metges ens deixem portar per un cert paternalisme i acabem dient coses com “que mengi el que vulgui, pobre, ja no ve d’aquí, ara no l’atabalem amb restriccions”. Però la veritat és que entre quimios, dieta i exercici  físic, en Dàrius ha viscut, i ho ha fet amb una raonable qualitat de vida gairebé fins el final, dos anys més que el noranta-cinc per cent dels pacients als que els diagnostiquen un càncer de pàncrees. I tot i que ha acabat sucumbint, la seva és una història de lluita i, al capdavall, d’optimisme.

Personalment, no crec que, afrontat a les mateixes circumstàncies, jo  fos capaç de respondre amb aquest mateix optimisme i vitalitat, posats de manifest en els correus i missatges que enviava als seus amics. No tinc cap dubte que per a ell, la vida tenia un sentit i una transcendència en ella mateixa. En el meu cas, ni tan sols li busco un sentit a una vida que tendeixo a veure com fruit d’una casualitat còsmica i d’una sèrie de reaccions químiques i físiques que igual com s’han donat podrien no haver-se produït. Però aquesta és una història que només m’afecta a mi i als meus valors i que, per tant, no té res a veure amb els valors que van fer que en Dàrius fos com era i ens l’estiméssim com ho vam fer.

 

Deixa un comentari

Filed under General, mort, pensaments i reflexions

Quan m’he despertat i he vist que vivia…

Hi ha persones, que als hospitals sovint anomenem pacients i a les que les empreses que gestionen l’atenció a la salut, ja siguin públiques o privades, tendeixen a anomenar cada vegada més “clients”, que accepten i assumeixen la imminència de la mort amb naturalitat. Això no treu que, de vegades, manifestin una certa impaciència.

L’expressió “quan m’he despertat i he vist que encara era viva, m’ha fet molta ràbia” que vaig sentir a una dona gran en situació terminal, té un cert component de tendresa, però també resulta en certa manera descoratjadora. Sobre tot perquè posa de manifest la incapacitat del sistema de gestionar de manera correcta les expectatives i els valors de les persones.

Deixa un comentari

Filed under General, mort, pensaments i reflexions, Salut

Llegir allò que un dia vam escriure

De tant en tant m’agrada rellegir els llibres que tinc publicats, un exercici que alguns autors desaconsellen no sense motiu donat que moltes vegades un no pot per menys que enrojolir-se davant d’algunes de les coses que ha arribat a escriure. A mi això m’ha passat sobre tot amb la relectura immediata de la cosa publicada, però amb el pas del temps, llegir de nou allò que vaig escriure ara fa cada vegada més anys em distancia de la crítica per acostar-me a un sentiment més pròxim a la tendresa que altra cosa.

El març del 2009 entregava a l’Israel Clarà, alma mater d’Editorial Òmicron, un recull de poemes que acabarien aplegats sota el títol d'”Una Obstinada Imatge”. Aquest llibre el vaig escriure com una mena d’exercici autoimposat de concreció i també per obligar-me a despullar de l’excessiva transcendència i simbolisme que em semblava que hi havia en molts dels meus poemes previs. Aquest intent crec que va quedar reeixit en el primer dels llibres que componen el volum, i que vaig titular “Les breus conformitats de cada dia”.

D’aquella Obstinada Imatge, recupero avui un poema que parla, i que almenys ho pretén fer amb senzillesa, de l’envellir en parella.

DSCF2823CLAROR DE TARDA

M’AGRADA COMPROVAR
com anem envellint l’un al costat de l’altra
i com passen les hores
i els dies amb els anys
que fa que aquest camí
va convergint. M’agrada
percebre la remor dels pensaments que calles.

 

Poema Claror de Tarda, inclòs a Una Obstinada Imatge, ed. Òmicron 2009

La fotografia és pròpia: La Freixneda, Matarranya

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, poesia

Cant gregorià

Vaig publicant alguns poemes, o millor dit, algunes primeres versions de poemes del que espero que sigui el meu proper llibre. Se’m fa difícil ara per ara saber quina forma tindrà finalment i, fins i tot, si tot el que vaig penjant acabarà formant part del llibre.

obstinacions

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne20160128_173312
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

View original post

Deixa un comentari

Filed under General