Monthly Archives: Mai 2012

Un poema de Saramago: Programa

Reviso els meus primers blocs. Recupero del 23 de maig de 2005 (7 anys!!) una entrada amb un poema de Saramago.

**********

Segueixo llegint, de nits, els “Poemes Possibles” de Saramago. Sé que no sóc l’únic que ho fa. El portugués és un idioma sonor i entenedor, però la versió catalana de Josep Domènech Ponsatí en aquesta edició bilingüe és preciosa, encara que no sempre conservi la mètrica.

En l’esforç de néixer hi ha el final,
en la ràbia de créixer es continua
en la prova de viure s’agria la sal
en la cavada de l’amor se sua i ressua.

Remei, només morint: és bon senyal.

Programa (José Saramago)

Avui estic cansat. Faré una passada d’espieta a la recerca de blocaires desapareguts/des, de blocaires reflexius/ives, i de blocaires tenebrosos, i me n’aniré a dormir (que avui un camió se m’ha carregat el vidre del cotxe i demà he d’anar a treballar en tren…!)

publicat per primera vegada a “Memòria Restringida:

 http://memoria-restringida.blog.cat/2005/05/23/programa_mes_poemes_de_saramago/

[@more@]

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under blocs antics, literatura, llibres

Les maratons televisives: solidaritat o copagament?

Cada vegada que hi ha una Marató d’aquestes que organitza anualment TV3, i ara que en fa una d’extraordinària encara més, penso que són una manera amable de recaptar uns impostos que, si  tinguéssim l’opció de pagar o no mitjançant marcar una casella de la declaració de renda possiblement no ho faríem. 

En les destinades a diferents malalties, el recurs a l’emotivitat i la llàgrima ha estat una bona font d’ingressos. No qüestiono de cap manera el destí dels diners, que no tinc absolutament cap dubte que estan ben dirigits. Questiono que l’administració, el Govern, a través dels mitjans de comunicació públics obtingui vies de finançament de projectes que, al meu entendre, hauria d’engegar i finançar per si mateix. I en canvi, el que fan és fer-nos gratar la butxaca a nosaltres, la població, que ja paguem uns impostos amb els quals s’hauria de pagar les beques destinades a investigació. Fer-ho, a més, al voltant de Nadal no és, òbviament, una casualitat. Quan arriben aquelles dates tots estem més ben predisposats a la caritat cristiana.

Amb l’actual Marató de la Pobresa passa el mateix. Segurament haurem de suportar el cinisme de la participació activa de persones que amb les seves decisions polítiques i econòmiques ens estan empobrint, a uns, una mica més cada dia i a d’altres evitant que puguin sortir de la pobresa i l’exclusió social.

Per a mi, que encara crec en un model d’estat o societat del benestar que, dia a dia, veig que van “desinstal·lant” com qui es treu de l’ordinador un programari obsolet i que ocupa massa memòria com per permetre que la resta funcioni “com voldríem”, que em demanin diners per fer les coses que crec que depenen de quines polítiques es decideixen, per a mi, dic, això no és solidaritat. És purament i senzilla copagament. O pitjor encara: cornuts i pagar el beure.

I tot i així, hi contribuiré. Emprenyat, però contribuiré.

Deixa un comentari

Filed under General

Mals averanys

…Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s’ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s’esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l’ordre del món basta per a l’extermini dels mortals…

 

L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.

Deixa un comentari

Filed under literatura

Demà el meu pare faria 81 anys

Regirant els calaixos del meu primer bloc he trobat aquesta entrada , escrita el dia desprès que es complís el 75è aniversari del naixement del meu pare. Llavors el titulava: “Un record del pare”.  Els sentiments que em van dur a escriure’l no s’han modificat, per la qual cosa el “re-comparteixo”.  Aquí podeu trobar l’entrada original: http://memoria-restringida.blog.cat/2006/05/23/un_record_del_pare/

“Ahir el meu pare hauria fet 75 anys. Em va venir al cap no sé ben bé per quin motiu. La veritat és que aquests tipus de pensament em fan venir una mena d’esperit melangiós i recordar moments d’adolescència i post-adolescència que a hores d’ara sempre són més agradables que el que segurament van arribar a ser els fets en ells mateixos.

El pare era una persona difícil, més estricte amb els altres que el que ho era amb ell mateix; però a l’hora era una persona culta, que llegia molt, cosa que havia heretat de l’avi, i això permetia tenir-hi una conversa més enllà de les discussions familiars. No sóc conscient d’haver-hi tingut una gran relació (tot i que probablement els meus germans podrien persar-ne el contrari), i sobre tot els últims anys van ser difícils, sobre tot per a la mare.

A finals de febrer va fer setze anys que es va morir i no hi vaig caure. Ara, mirant enrera, amb tots els blancs, negres, grisos, i els diferents matisos que permet la distància, de vegades penso que m’hauria agradat compartir alguns dels moments que considero que per a mi han estat importants, i que han acabat conformant la meva vida en l’aspecte personal i professional, encara que sé que en algun dels casos ens les hauríem tingudes.

I és quan penses en com va ser i com t’hauria agradat que fos la figura del pare dubtes de si quan exerceixes aquesta funció ho estas fent “com cal” o d’una manera excessivament mediatitzada. Però, ja ho sé, per a aquests dubtes no hi ha respostes. En el millor dels casos, amb el temps, i si la vida ens ho permet, només podrem optar a l’avaluació de resultats”.

Deixa un comentari

Filed under General

Abans escrivia més

As Letras Caidas_José Paulo AndradeHi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era capaç de mantenir a la vegada tres o quatre blocs. Hi abocava el què escrivia, el què pensava, el què veia i el què fotografiava. De sobte, perquè gairebé va passar de sobte, pràcticament vaig deixar d’alimentar-los. D’aquesta manera, van començar a llanguir i esmorteir-se. M’hi passava, de tant en tant, com si esperés que algú o alguna cosa els hagués nodrit en la meva absència. Però no. Es mantenien allà, impertèrrits, fidels al darrer post o entrada que els havia fet exposar. De vegades, si m’hi veia amb cor, hi escrivia alguna cosa. Però els intervals cada vegada han estat més amplis.

Ahir vaig fer una passada per algunes pàgines. I vaig poder comprovar que hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què el qui escriu aquestes línies era capaç de parlar de gairebé qualsevol tema, de pensar, d’escriure, d’opinar, de dur la contrària o de coincidir amb les idees d’altres.

Em demano què ha canviat i només trobo com a resposta un desencís que em porta al desinterès, més o menys accentuat, sobre moltes de les coses que passen al nostre país. I fins i tot al món. També pot ser l’edat, però prefereixo creure que no és això. Vull dir que arriba un moment en què ens instal·lem en l’escepticisme i sentim que gairebé estem de tornada de tot. Però no pot ser això, no, millor que no ho sigui…

He repassat algunes de les coses escrites en els molts blocs que he obert en els anys passats. Moltes són actuals, encara. Em penso que, de tant en tant, en recuperaré alguna entrada i la penjaré aquí. Serà un bon exercici veure com, malgrat el que puguin pensar alguns, jo mateix de vegades, les coses no han canviat tant com sembla. O sí, i entre les coses que han canviat, nosaltres mateixos.

I ara faré un altre exercici. Penjar aquest post no sigui cas que em vinguin ganes, com tantes vegades, d’esborrar-lo…

Deixa un comentari

Filed under General

La meva primera lectura de Gabriel Ferrater

Avui que Ferrater hauria fet 90 anys i que la xarxa i les xarxes van plenes de cites i recordatoris, he tornat a agafar l’exemplar de Les Dones i els Dies, un llibre que possiblement va ser la causa de què en un moment determinat jo comencés a escriure poesia.

El curs 1974-1975 jo feia el que aleshores es coneixia com 6è de Batxillerat. A l’escola on anava (IPSE, al carrer Casanova, cantonada amb Londres, una escola que encara existeix però que ha canviat molt pel que fa al seu aspecte exterior en relació a principis dels anys 70) un grupet d’estudiants que passàvem per “conscienciats” vam pactar amb el professor de català que deslliurés de la classe a aquells a qui no interessava i que convertís les dues hores setmanals de la resta en una mena de “tertúlia literària”. El professor, que era estudiant de Filologia si no recordo malament, s’hi va avenir i en algun moment ens va advertir que “aprendríem a llegir poesia”.

I per fer-ho, res millor que el que havia estat professor seu, un “gran poeta, diferent de tot el que fins ara us hauran ensenyat”, ens va dir. Amb ell vam aprendre a comptar síl·labes, a llegir rima consonant i assonant, a entendre (teníem catorze i quinze anys) que la poesia no eren floretes i amors cursis i rimats… Que era possible escriure sobre coses comunes, sobre la fam després de la guerra, sobre amors carnals. Vam analitzar el Poema Inacabat i avui he somrigut, quan he comprovat que vam anar marcant rimes, ritmes, i números de versos… encara que per motius que no em venen a la memòria al meu llibre només hi ha marcats fins el 385. Vam deixar el llibre, de la col·lecció CARA i CREU (edicions 62), tot guixat, amb anotacions al marge, aclariments de les metàfores i subratllats de paraules que ens resultaven difícils d’entendre.

Ensenyar a començar a llegir poesia a una dotzena de nanos de 14 i 15 anys a través de Ferrater era (i és) un exercici de risc ja que podríem haver fugit en espantada. En canvi ens va tenir “enganxats” durant els mesos següents, uns mesos durant els quals no només vam abocar-nos a la lectura poètica sinó que també ens vam submergir a l’univers de Manuel de Pedrolo a través del seu “M’enterro en els fonaments”, una novel·la que tampoc no responia a les estructures narratives a les que fins aquell moment havíem estat acostumats.

Serveixin, doncs, aquestes línies com a contribució a l’homenatge que avui circula per la xarxa i, per part meva, com a agraïment col·lateral a un aleshores jove professor de català de qui, dissortadament, no aconsegueixo recordar el nom i que m’imagino que, segurament, mai no va ser prou conscient de com va aconseguir influir-nos en aquell moment i, encara més, en el futur.

1 comentari

Filed under literatura

Crisi i cultura de l’esforç

Ara s’està posant, deixeu-m’ho dir així, de moda lamentar-se del fet que sembla que entre els joves està desapareixent la “cultura de l’esforç”.  Tots els mals de la societat sembla que venen d’aquí. Els joves ho volen tot fàcil i els pares en som responsables ja que “els ho hem donat tot”. Però, què és la cultura de l’esforç?

La cultura de l’esforç és la que prové de la màxima bíblica de “guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front”, o el que és el mateix: suaràs per menjar mentre l’amo s’enriquirà. I l’amo pot ser el senyor feudal, el terratinent, els empresaris o l’estat en les seves diferents formes de capitalisme, ja sigui des del més desregulat, a l’americana, al capitalisme d’estat que practiquen els xinesos, passant per tots els punts intermedis que vulguem…

Des de l’aparició formal del capitalisme al segle XVIII hi ha hagut molta gent que ha perdut bous i esquelles, i fins i tot la vida, per tal que aquesta suor revertís en alguna cosa més que un més o menys misèrrim sou. Els avantatges socials, fins i tot més que els progressos retributius, s’han anat arrencant lentament com a concessions a les maquinàries i poder fàctics econòmics. La por al comunisme, durant molts anys, va permetre que el rostre del capitalisme s’endolcís i que els treballadors (vull dir aquells que venen la seva força de treball a canvi d’un sou) tinguessin accès a sistemes de salut i de protecció social a la major part dels països “occidentals”. Desapareguda l’amenaça roja, sembla com si qualsevol  forma en què l’estat pugui implicar-se en el benestar de les persones s’hagi de considerar malbaratament.

Quan parles de protecció social o de salut als Estats Units d’Amèrica veus que una opinió molt estesa entre importants nuclis de pensament americans és que això no són drets sinó beneficis que un pot obtenir si se’ls paga, és a dir si se’ls guanya i la solidaritat es visualitza com l’avantsala del socialisme… Per tant, només té aquests drets qui s’hi esforça i un no té perquè pagar amb el fruit del seu esforç la cobertura sanitària de qui no ho ha fet. El fonament que justifica aquests raonaments és la fal·làcia de la igualtat d’oportunitats.

Tinc la impressió que tanta crida a recuperar l’anomenada cultura de l’esforç no és més que el preludi del desembarcament d’aquesta mentalitat al nostre entorn. Ara criminalitzarem els joves i els pares perquè no volen “esforçar-se” amb il·lusió a fer que les empreses obtinguin més beneficis a costa seva o que l’estat obtingui d’aquests esforços uns ingressos que li permetin invertir en armament o en empreses que malmeten el medi ambient. I quan tothom pensi d’aquesta manera, podrem fer el pas de treure els beneficis socials, la sanitat pública, la protecció dels qui no tenen recursos per progressar socialment i estan abocats a la pobresa… i tornarem a l’elogi de la caritat cristiana, que permetrà als qui tenen netejar la seva consciència sense por que la riquesa corri el risc (per ells) de redistribuir-se.

La crisi actual pot tenir el seu origen on vulguin dir-nos que el tingui. El que veig clar és que les “reformes” per, aparentment, sortir-ne no tenen fonament econòmics sinó ideològics. La Reforma Laboral espanyola n’és l’exemple més clar.

Deixa un comentari

Filed under General