Crisi i cultura de l’esforç

Ara s’està posant, deixeu-m’ho dir així, de moda lamentar-se del fet que sembla que entre els joves està desapareixent la “cultura de l’esforç”.  Tots els mals de la societat sembla que venen d’aquí. Els joves ho volen tot fàcil i els pares en som responsables ja que “els ho hem donat tot”. Però, què és la cultura de l’esforç?

La cultura de l’esforç és la que prové de la màxima bíblica de “guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front”, o el que és el mateix: suaràs per menjar mentre l’amo s’enriquirà. I l’amo pot ser el senyor feudal, el terratinent, els empresaris o l’estat en les seves diferents formes de capitalisme, ja sigui des del més desregulat, a l’americana, al capitalisme d’estat que practiquen els xinesos, passant per tots els punts intermedis que vulguem…

Des de l’aparició formal del capitalisme al segle XVIII hi ha hagut molta gent que ha perdut bous i esquelles, i fins i tot la vida, per tal que aquesta suor revertís en alguna cosa més que un més o menys misèrrim sou. Els avantatges socials, fins i tot més que els progressos retributius, s’han anat arrencant lentament com a concessions a les maquinàries i poder fàctics econòmics. La por al comunisme, durant molts anys, va permetre que el rostre del capitalisme s’endolcís i que els treballadors (vull dir aquells que venen la seva força de treball a canvi d’un sou) tinguessin accès a sistemes de salut i de protecció social a la major part dels països “occidentals”. Desapareguda l’amenaça roja, sembla com si qualsevol  forma en què l’estat pugui implicar-se en el benestar de les persones s’hagi de considerar malbaratament.

Quan parles de protecció social o de salut als Estats Units d’Amèrica veus que una opinió molt estesa entre importants nuclis de pensament americans és que això no són drets sinó beneficis que un pot obtenir si se’ls paga, és a dir si se’ls guanya i la solidaritat es visualitza com l’avantsala del socialisme… Per tant, només té aquests drets qui s’hi esforça i un no té perquè pagar amb el fruit del seu esforç la cobertura sanitària de qui no ho ha fet. El fonament que justifica aquests raonaments és la fal·làcia de la igualtat d’oportunitats.

Tinc la impressió que tanta crida a recuperar l’anomenada cultura de l’esforç no és més que el preludi del desembarcament d’aquesta mentalitat al nostre entorn. Ara criminalitzarem els joves i els pares perquè no volen “esforçar-se” amb il·lusió a fer que les empreses obtinguin més beneficis a costa seva o que l’estat obtingui d’aquests esforços uns ingressos que li permetin invertir en armament o en empreses que malmeten el medi ambient. I quan tothom pensi d’aquesta manera, podrem fer el pas de treure els beneficis socials, la sanitat pública, la protecció dels qui no tenen recursos per progressar socialment i estan abocats a la pobresa… i tornarem a l’elogi de la caritat cristiana, que permetrà als qui tenen netejar la seva consciència sense por que la riquesa corri el risc (per ells) de redistribuir-se.

La crisi actual pot tenir el seu origen on vulguin dir-nos que el tingui. El que veig clar és que les “reformes” per, aparentment, sortir-ne no tenen fonament econòmics sinó ideològics. La Reforma Laboral espanyola n’és l’exemple més clar.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s