Quinzè aniversari

Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).

Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.

PER A QUAN ME N’OBLIDI

Aviat farà deu anys i quan arribi el dia

m’acabarà passant, segurament, per alt.

I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà

per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.

Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te

o fins i tot pensar-te únicament em porta

la vana complaença d’aquell que rememora

un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,

que només perquè hi eres va ser-me suportable.

De voltes, m’apunyala la tendra remembrança

d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,

l’adéu definitiu, l’instant inevitable,

quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.

I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.

A voltes amb la pena de mort: execucions al Japó (un article del 2007)

Ara fa exactament cinc anys penjava a “Memòria restringida” aquesta entrada que, dissortadament, segueix vigent fil per randa. La televisió, aquestes últimes setmanes, va fer-nos coneixedors de matances de dofins a les costes japoneses, i fa una mica més de temps parlaven dels nens que es tanquen i no volen sortir de la seva habitació, en un país dominat per la tecnologia. Però poques, molt poques vegades els sentim parlar del fet que el Japó és un dels països on encara s’aplica la pena de mort. Us copio a continuació el que explicava, a partir d’un article a “Le monde diplomatique”, el 4 de juny del 2007.

Segurament, poca gent és coneixedora del fet que a un dels països més “moderns” en molts aspectes, més tecnificat i, fins i tot, més “guai” per molts dels nostres joves, segueix vigent el que s’anomena la “pena capital”. El Japó continua aplicant la pena capital per penjament. Des del 2003 han estat penjats 12 convictes, en un clar increment respecte de la passada dècada. Tres presoners van ser executats el 27 d’abril. Quatre presoners, dos dels quals septuagenaris, van tenir el mateix destí el 25 de desembre del 2006. I més encara: en el sistema judicial acusatori japonès, on les confessions prevalen per damunt les proves, ha augmentat el nombre de condemnats a mort que han esgotat tot recurs, tot passant de 53 el 2000 a 96 el 2006.

A excepció de l’última execució, que va tenir lloc en plena sessió parlamentària, la majoria de les execucions –signades pel Ministre de Justícia– tenen lloc quan la Dieta no està en sessió, per evitar qualsevol debat i publicitat.
Els  principals mitjans de comunicació a penes en donen cap informació. S’hi neguen, sovint, pel temor de perdre el seu lloc al si dels kisha kurabu, clubs de premsa vinculats a totes les grans institucions i que permeten l’accés prioritari a les informacions –de les qual en tenen quasi el monopoli– en detriment dels periodistes independents.

Tanmateix, el procediment d’execució dels presoners és denunciat per diversos organismes com la Lliga Parlamentària per l’Abolició de la Pena de Mort, creada el 1994 i que compta amb vuitanta membres sense distinció de partit. En efecte, el condemnat a mort, que pot estar durant més de vint-i-cinc anys a la presó, és cridat d’improvís el matí del dia de l’execució sense cap possibilitat de contactar amb el seu advocat o la seva família. Va ser el cas d’un dels executats el desembre del 2006: era al corredor de la mort des de feia més de trenta anys . Quan la condemna és considera definitiva (després dels procediments d’apel·lació), l’execució es pot realitzar encara que el presoner hagi sol·licitat l’amnistia o una demanda de revisió de procés. Les demandes no tenen cap efecte suspensiu.

(informació extreta de la versió catalana de “Le Monde Diplomatique“)