Sempre ho he pensat, però cada cop que m’hi retrobo em convenço més que els professionals de la salut hauríem de ser víctimes dels desajustos del sistema de tant en tant. No s’hi val anar de recomanat. Les coses no són naturals! Posar-nos en llista d’espera, esperar informació d’una intervenció, o d’un familiar ingressat, sobre tot si està a intensius, escoltar explicacions infantils, com si ens prenguessin per idiotes sobre com passen algunes coses, arribar cinc minuts tard a la consulta d’un especialista que ha començat mitja hora tard…
Anar d’usuari del sistema fa caure moltes benes, però sobre tot, més enllà dels innegables efectes de les retallades ens enfronta amb les misèries no només del sistema sinó també d’alguns professionals i insitucions que se les donen d’excel.lents. I ens fa caure la care de vergonya quan sentim, llegim o sabem que els gestors del cotarro se’n van de “bolos” per sudamèrica o l’Europa de l’Est o el nord d’Àfrica a vendre les suposades excel.lències o virtuts del sistema que estan contribuint a desmuntar.
La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus?
No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci
Vaig descobrir Ponç Pons el 2007. Ho sé perquè vaig comprar el llibre Nura el maig del 2007. Tinc el mal o bon costum d’escriure, a mode d’ex-libris, la data de compra dels llibres a la seva primera pàgina. Això, que no sé si te cap utilitat real, els dota de cara a mi mateix d’una mena de tendresa addicional.
El llibre Nura, publicat per Quaderns Crema el 2006 recull l’obra amb que sota el títol Tractat de l’enyor el poeta menorquí va guanyar la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 2002. El meu sistema de compra de llibres de poesia és molt simple: em crida l’atenció el nom i/o l’autor, l’obro per qualsevol pàgina i si em sembla que el que llegeixo en un poema s’ajusta als meus gustos o fins i tot al meu estat d’ànim en un moment determinat, el compro. Recordo què vaig llegir en aquest llibre que em va dur a comprar-lo. El poema VI, que duu per títol L’OBSCUR ERRANT comença:
Sé que lluny de fineses arrib a l’edat
perillosa i roent on es cou l’adulteri.
De tornada d’enlloc pelegrí de quimeres
torn a escriure de nit per salvar un temps perdut
a una cambra d’hotel que m’angoixa i m’ofega.
Alguns anys després de comprar aquest llibre, escoltava una cançó de Guiem Soldevila en un disc que la revista Enderrock publicava, corresponent al concurs Miquel Martí i Pol en què diversos autors musicaven poemes de diferents poetes. En escoltar la lletra de Godotus vaig tenir una sensació de dejà vû i em va semblar identificar concretament dos versos:
Trinxerats als turons hi ha fusells apuntant
amb odi criminal la por de Sarajevo
Godotus és el poema V de Nura. El poema és preciós i esfereïdor a la vegada. Ponç Pons practica no sé si conscientment allò del pensa localment i actua globalment. És capaç de portar-nos en la transició que permeten uns pocs versos de Montgofre a Rwanda i Sarajevo. I Guiem Soldevila ho canta transmetent-nos tota l’emoció de qui intenta, en paraules del poeta “dotar de sentit la bondat i l’absurd”.
Us en deixo l’enllaç al vídeo de YouTube on el cantant menorquí posa música a l’emoció dels versos de Pons. I hi afegeixo un fragment d’un poema del mateix llibre, Teoria de l’absència, també musicat pel mateix autor, tot i que aquest poema, també bellíssim no he aconseguit trobar-lo en vídeo.
No només de poesia viu el poeta. De vegades he intentat fer alguna cosa de narrativa. De fet actualment tinc una novel·la escrita -que no sé si mai veurà la llum- i una altra a mig escriure… Però dins de la narrativa, suposo que també influenciat per la necessitat de concisió a què m’obliga la poesia, em trobo relativament còmode -és un dir, esclar!- en l’àmbit del relat curt i el microrelat. A aquests estils està dedicat un blog que vaig obrir fa temps i que tinc força abandonat. Us copio aquí un microrelat, que és el que més m’agrada del que tinc escrit i us deixo l’enllaç del blog.
La mateixa nit que es van conèixer, ella li va dir que no volia enganyar-lo. Que hi havia un home a la seva vida. Tot i així va accedir a pujar al seu pis. Quan es va despullar, ell va entendre, de sobte, la literalitat de les seves paraules.
Ara ha deixat de ploure, però saps que no n’hi ha prou per fer-nos obrir portes: ens ho mirem de lluny, amb una mandra que surt del més pregon dels nostres ànims. Asseguts al sofà passem les pàgines d’un llibre on ballen lletres i caràcters sense sentit, invocacions profanes a déus perduts al fons d’una pregària. Ara ha deixat de ploure al món de fora i ens entestem a dir que som feliços, mentre passen les coses com passaven i seguiran passant els anys que venen. Nosaltres, al sofà, ens mirem programes que ens fan sentir més bons o menys captaires.
poemaDesprés de la pluja, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. Òmicron 2009
El darrer any, vull dir el 2013, he tingut molt abandonada la internàutica. O almenys això m’ha semblat a mi. El meu replantejament professional, lluny del que jo m’esperava, va comportar gairebé deixar d’escriure i una estranya pèrdua de la curiositat per les eines i plataformes relacionades amb xarxes socials i coses per l’estil.
Tot i que vaig fer esforços per tornar-m’hi a vincular, no ho aconseguia i en alguns moments se’m generava una estranya aversió.
Ara he tornat a posar-m’hi. estic intentant ser regular en les entrades als diferents blocs/blogs que administro, he obert un compte d’instagram on procuro penjar una mitjana d’una entrada diària, i he creat una pàgina a facebook, lligada al compte que tenia obert des de fa anys. Aquesta pàgina de facebook en principi té la finalitat de fer de lligam. La idea és que em serveixi com a “aparador” de la meva activitat literària, encara que també miraré d’enllaçar-hi altres temes culturals vinculats amb les amistats, deixeu-m’ho dir així, cibernètiques.
I pel que fa als blocs o blogs o com se’n vulgui dir, la idea és també que cada dia sigui capaç de penjar una entrada en algun d’ells. Les eines actuals permeten enllaçar-ho tot i tancar un cercle que ara tenia massa obert. Si això serà al final un exercici d’onanisme autoreferencial o pel contrari em servirà realment com a via d’expressió i comunicació, ja ho dirà el temps. Recordo que una vegada un aprenent de demòcrata internàutic a qui no li havia agradat un comentari polític meu em va dir que era un narcicista solipsista o una cosa per l’estil. Vaig haver de buscar el terme solipsisme al diccionari. He oblidat el seu significat, tot i que segueixo intuint-lo.
Tinc clar que aquest bloc l’hauria de cuidar una mica més…
Un home a la seva vida
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 