Marguerite Duras: un apunt breu

Crec recordar que era l’any 1977 quan, en una de les meves passejades Rambla avall, vaig entrar a la llibreria Documenta i vaig comprar, sense saber ben bé quin era Marguerite Duras un llibre que contenia dues narracions. La primera, Detruire, dit-elle (Destruir, dice), i la segona duia per títol (el reescric de memòria) Abahn, Sabana, David. Em van provocar un fort impacte. Després de llegir i comentar autors com Hermann Hesse (El llop estepari, Demian, Sidharta…), o llibres com La metamorfosi de Kafka, o algunes de les esplèndides novel·les negres de Pedrolo o encara més de la col·lecció de la cua de palla, la sensació de llegir un text en què el temps pràcticament quedava suspès i l’ambient i relació entre els “protagonistes” era com a mínim asfíctic, em va provocar una mena de curt-circuit que després s’ha repetit en tenir entre les mans altres obres de la mateixa autora (com ara Moderato cantabile, L’amant, o Els ulls verds). De Duras m’agrada sobre tot l’ambient inquietant, aquest no saber si els protagonistes de les obres van o tornen, cosa que val també per al tempo en que estan escrites. Molta gent associa Duras sobre tot a dues pel·lícules: Hiroshima mon amour i L’amant. Curiosament, a mi el primer que m’ha vingut al cap avui ha estat un llibre, Détruire, dit-elle, que no és ni de bon tros el més conegut o emblemàtic de l’autora. Coses, suposo, de la memòria i sobre tot de les emocions.