Ahir vaig assistir a Rubí a la representació/concert de Victus, un espectacle que parteix de textos del VICTUS de Ramon Sánchez Piñol per fer un recorregut per la música de principis del segle XVIII. No és que hi anés amb grans expectatives, simplement pensava que es podia passar una bona estona escoltant música i de pas veure si val la pena llegir el llibre, que tinc al damunt de l’escriptori.
He de dir que l’espectacle és correcte, però és un espectacle per a “creients”. Ja sé que no pretén convèncer ningú, no és la finalitat d’aquestes obres fer això, però em sembla que és una representació o un concert o un aiguabarreig que més aviat pot allunyar gent d’això que ara anomenem el “procés”, més que no pas acostar-los.
Tinc un problema cada vegada més gran amb el procés: no suporto l’èpica i cada vegada se’ns està donant més dosi d’èpica i menys de raons. Deia Cercas que els no sobiranistes tenien la raó, però els sobiranistes les raons. Doncs bé, amb l’èpica anem en direcció a perdre les raons que puguem tenir. Jo vull un país lliure no perquè faci 300 o 500 anys que va passar no sé què que potser va afectar al 15% dels meus avantpassats (i per a molts sobiranistes que fa com a molt una generació que són aquí, fins i tot menys). Jo vull un país lliure perquè crec que és la manera d’assolir un món més just, socialment i políticament. Em sembla bé que s’expliqui la història, només faltaria. Però començo a estar embafat dels Casanova, Villarroel, Moragues, i fins i tot del pobre Martí Zuviria que és l’últim convidat a aquesta gresca, de la mà del Sánchez Piñol.
No m’agraden les expressions essencialistes, les salutacions a la bandera, el posar-se dempeus amb els himnes. Em semblen manifestacions de nacionalisme tronat i xaró. Independència? Oi tant, jo ja la defensava a mitjans i finals dels 70, quan molts dels actuals “independentistes” votaven la UCD, quan els pocs votants d’ERC ho feien de la mà del PTE i ni es plantejaven la independència en el seu programa, quan a Catalunya s’aprovava la Constitución amb la major de les proporcions de l’estat… Algú recorda que l’únic lloc de l’Estat on no es va aprovar (encara que han passat, evidentment pel mateix adreçador de tots), és Euskadi? Ara tinc la impressió que alguns ens volen fer creure que nosaltres no en vam ser còmplices, de la seva aprovació.
Parlava de Victus al principi. De l’espectacle. Em va agradar? Sí. I el muntatge és correcte. Però he de confessar que vaig sortir amb la sensació d’haver assistit a un ritu iniciàtic per a ja iniciats. No sé si m’explico.
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 