Record de les 6 hores de cançó de Canet (ara que només parlen del Canet Rock)

Ara que es parla tant del Canet Rock del 75 com d’una illa de llibertat en un moment clau de la nostra història em ve de gust recordar l’altre gran esdeveniment que aquells anys va tenir per ubicació el Plà de’n Sala: els festivals de les “Sis hores de Cançó).
Jo vaig assistir a les edicions del 75, 76 i 77. Els records d’aquestes tres edicions se’m barregen, però hi ha uns quants moments que han quedat gravats a la meva memòria:
el Rafel Subirachs cantant el “Catalunya Comtat Gran”; la Maria del Mar Bonet, un any que plovia, demanant que deixès de ploure, i com al cap de pocs segons va deixar de fer-ho; l’estrena de “La faixa” de la Trinca; el Quico Pi de la Serra cantant “Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol”; el Ramon Muntaner recitant i també cantant una de les “Decapitacions” de Pere Quart; l’apagada de llums que va generar uns instants de pànic que no sé si es van resoldre gaire quan ens vam veure enfocats pels camions que la Guàrdia Civil tenia situats a l’exterior del recinte…
Aquests dies, sobre tot a la Tv i la ràdio, quan es parla del festival que tindrà lloc avui, sembla que l’únic referent sigui el canet Rock del 75. En aquells moments, alguns de nosaltres, que teniem entre 16 i 18 anys i estàvem molt polititzats, vèiem el Canet Rock com una trobada de “fumetes” que a més, en algun cas, feien ostentació d’un apoliticisme que no ens acabava d’agradar. Suposo que són coses de la joventut. Imatges com la de la llufa que duia durant l’actuació en Pau Riba no feien més que consolidar aquesta idea, si ho voleu sectària i infantil, vist des d’ara.

Les 6 hores de Canet, en part, van morir d’èxit. Les discussions amb les discogràfiques per l’hora i ordre d’aparició dels cantants van ser un dels factors que hi van influir. Probablement si no hagués estat així, haguessin mort igualment, perquè la davallada que va fer la cançó a finals dels 70, començaments dels 80 hagués portat al mateix resultat. Per sort, a molts de nosaltres, que vam tenir la sort de ser-hi, ens han deixat un pòsit de records i d’emocions que encara queden i que ningú no ens podrà treure.