Una conversa racista

L’altre dia, fent cua per pagar el pàrquing del Mercat de Rubí vaig enganxar una conversa entre una dona que acabava de comprar i un home que em va semblar que treballava al mercat que va posar a prova la meva continència. El diàleg que transcric de memòria anava més o menys així:
Dona: … i ara, la festa aquesta de la purpurina. Ningú no té en compte que som un país cristià…
Home: És que ho volen canviar tot…
Dona: Però en això no si haurien de ficar
Home: És que això és el que volen. També ens imposaran el “ramadan”, que li sembla?
Dona: No en tenen prou deixant-nos a l’atur, ara volen que ens convertim a la seva religió.
Home: Ja t’ho dic, els polítics volen …
Mentre xerraven s’anaven allunyant del lloc on jo era i no vaig poder (ni ganes) seguir la conversa. Una conversa que, per cert, per aquelles ànimes càndides que diuen que els catalans no som xenòfobs, es va desenvolupar íntegrament en català i sense cap accent especial, és a dir amb l’accent dels catalanoparlants de tota la vida de Rubí (que també n’hi ha, encara que hi hagi gent que ho dubti).
Suposo que els hauria d’haver interromput i els hauria d’haver dit que on anaven amb aquelles idees de ximples. Que d’on ho havien tret i que les coses no són així. Però no ho vaig fer. Em vaig limitar a escandalitzar-me però segurament no vaig tenir prou valor per dir-los que eren uns xenòfobs ignorants. I ells van marxar,cadascú pel seu costat, cofois de la conversa que els reforçava en la seva idea de que tot el mal ve de fora, i que els que no són “com nosaltres” formen part d’una conspiració per deixar-nos sense la nostra cultura, la nostra feina i, en aquest cas, la seva religió.
Comentaris com aquests els sentim a diari. Encara hi ha gent que continua creient que els pisos oficials els donen abans als immigrants que “als de casa”, que els ajuts a la dependència els donen sempre “als de fora”, que el PIRMI és una subvenció que s’han inventat per “donar diners als moros”. Un dia, a l’hospital on treballo, el gendre d’una pacient a qui anava a donar d’alta em va deixar anar que si fossin moros “no els enviaríem a casa i tindríem a la vella (sic) uns dies més”…
De vegades he sentit comentaris que criticaven que els que anys enrere van ser immigrants (és a dir la gent que van venir a Catalunya a buscar feina a finals dels 50 i els 60) són “els pitjors racistes” perquè no accepten per als altres el que troben que va ser normal per a ells. Aquest concepte amaga també una visió xenòfoba. Primer perquè aquesta gent tampoc no ho va tenir fàcil, i només hem de recordar a partir de quina població van créixer els barris marginals de l’actual àmbit metropolità i de les ciutats més industrials. I com n’és de fàcil culpabilitzar-los de no haver après català quan ara veiem la facilitat amb què un senegalès que ha arribat fa un any l’arriba a parlar per poca voluntat que tingui… sense tenir en compte variables com la mateixa facilitat per accedir a l’idioma en un cas i altre.
En fi, tot això per concloure que sí, que entre els catalans així en general, també hi ha racisme i xenofòbia encara que de vegades ens vulguem creure que som una gent meravellosa i sense taca que construirà un país tan nou i perfecte que en ell no hi haurà pecats ni pecadors.
Ai, dels que siguin diferents si un hipotètic nou país no parteix d’unes arrels ideològiques diferents que les que dominen actualment!

Un poema de “swing”, el poemari pòstum de Francesc Garriga Barata

Inicialment, l’entrada que enllaço d’Obstinacions havia d’anar en aquest bloc, però al final n’he fet aquí un “reblog”. Serveixi, en tot cas, d’homenatge a Francesc Garriga Barata

obstinacions

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard (i ara tot és massa tard) a la poesia de Francesc Garriga. El primer llibre que en vaig llegir va ser l’any 2003, Temps en blanc, publicat per Proa el mateix any. Sé que el vaig comprar el mateix any perquè he heretat del meu avi el costum de marcar la data en què em compro els llibres en la primera pàgina. Com si fos un ex-libris. No ho vaig fer, en canvi, amb La nit dels peixos, llibre del 2005 però que crec recordar que vaig comprar cap al 2008 o 2009. Del 2009 és precisament l’entrada en què vaig penjar per primera vegada un poema seu, de Temps en blanc, a Obstinacions . Posteriorment, vaig fer-ho amb un de La nit dels peixos, i més endavant vaig transcriure’n un extret d’un recull de poemes d’amor i desig…

View original post 201 more words

Revisitant allò que un dia vam escriure

 El 2008 vaig presentar a un concurs literari, del que no en recordo el nom i que organitzava una editorial d’El Prat de Llobregat, un llibre que trencava una mica la línia del que fins aquell moment havia escrit i publicat. El llibre no va guanyar el premi, cosa que ja m’esperava, però l’editor es va posar en contacte amb mi dient-me que estava interessat a publicar-lo. El tracte era que ells editaven cent o dos-cents exemplars de l’obra (ara no recordo exactament la xifra) i ells m’organitzaven una presentació. A canvi, jo renunciava als drets d’aquella primera edició. Àvid de veure en llibre les coses que escrivia, vaig acceptar i vaig signar (crec recordar) una mena de contracte on s’especificaven aquells termes.

Els dies van anar passant i l’editorial no em deia res de l’estat de la publicació. Després de trucar-hi quatre, cinc, sis, deu vegades, vaig pensar que tenia malament el número de telèfon. També em cridava fortament l’atenció que havien deixat de respondre al correu electrònic. Vaig decidir entrar al web de l’editorial per si havia canviat el número i jo no ho sabia, però la pàgina estava no operativa. Llavors vaig fer una cerca de Google i em vaig trobar amb un fòrum de gent a la que en major o menor mesura els havia passat el mateix que a mi, amb l’agreujant que alguns havien posat fins i tot diners per publicar el seu llibre. El fet és que l’editor havia fotut el camp amb els diners dels escriptors que havien pagat i, probablement, amb els de les subvencions per publicar llibres en català, deixant no tan sols els poetes amb un pam de nas sinó també uns quants treballadors sense cobrar. Curiosament els llibres sí que van ser registrats i possiblement, fins i tot, algun exemplar es va enviar a l’ISBN.

Aquell llibre el vaig revisar i, tot mantenint-ne el títol, L’ANGOIXA DE LA FULLA ABANS DE CAURE, va representar la meva primera aventura en el món de l’autoedició. Vaig fer-ho amb Bubok i vaig sortir-ne prou satisfet com per a repetir-la tres vegades més. La major part dels poemes que hi ha inclosos són tankes, si més no des del punt de vista mètric. En tot cas, estan tots escrits en art menor i busquen reflectir idees concretes, gairebé imatges o definicions. Una altra peculiaritat és que a partir de l’onzè, la resta estan ordenats alfabèticament, una cosa certament poc original però que en aquell moment em va venir de gust fer-la.

El destí del llibre, com es podia esperar va ser el que passa sovint en aquests casos, encara més si un no es dedica a promocionar-lo amb una certa vehemència (que és l’única possibilitat que tenen els llibres de poesia per sortir dels prestatges de l’autor): algunes compres (la gran majoria meves per disposar d’exemplars amb els què anar per recitals als que participava) i un nombre tan escàs de descàrregues que gairebé fa vergonya.

Ara fa uns dies, arran de la publicació del meu darrer llibre (també autoeditat), i sobre tot de la preparació del que tinc previst que surti el maig amb Editorial Neopàtria, vaig revisar algunes de les coses que ja tenia escrites i publicades. I em vaig tornar a trobar amb el llibre, d’aquí tot això que ara explicava.

En fi, tota aquesta parafernàlia únicament per deixar-vos aquí el poema del que surt el títol del llibre i un altre que em ve de gust penjar. I, òbviament per deixar-vos-en l’enllaç per ai algú te prou curiositat com per baixar-se’l.

ARBRE
Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure.

BANDERA
En el fred recompte
de les paraules,
l’esglai, la perversió
dels sentits.

El desencís
fet bandera.

Aquí, doncs, l’enllaç al llibre en versió paper i en pdf (aquest darrer, de franc):

http://www.bubok.es/libros/170386/LANGOIXA-DE-LA-FULLA-ABANS-DE-CAURE

Campanya pel PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES A OLGA XIRINACS

Des de fa uns dies, s’ha engegat una campanya a la xarxa per tal de reivindicar que l’escriptora Olga Xirinacs rebi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Des del meu modest petit món poètic estic mirant de col·laborar en aquesta campanya. He penjat un parell de poemes a Obstinacions i m’he proposat ajudar la Júlia Costa, inductora del tema en tot el que estigui al meu abast.

No m’estendré en les moltes virtuts de l’Olga com a escriptora, no tinc massa capacitat hagiogràfica. Em limito aquí a ampliar en la mesura en què pugui l’extensió i difusió de la campanya, deixant per a qui passi per aquí l’enllaç a la pàgina de facebook de la mateixa.

http://www.facebook.com/groups/751745364932382

Jo no som filòleg (ni en Toni Soler tampoc)

Una bona reflexió davant una bona anada d’olla. No és només un problema d’accents. És una qüestió de respecte a nosaltres mateixos.

Notes i apunts

Jo no som filòleg, ni totòleg, i no voldria ficar-me on no em demanen, pero se m’ha acudit fer aquest exercici: mirar de contestar, com a usuari de la llengua, el ja una mica famós escrit del més famós Toni Soler proposant suprimir l’accentuació gràfica del català.

Tot ve perquè darrerament s’ha mogut des de Barcelona -cal recalcar-ho: des de Barcelona- un cert debat sobre la llengua, sobre la norma, no sé si dins el context de discussió de l’estatus lingüístic de la futura república catalana del Principat, o simplement amb ganes de debatre sobre la vitalitat i possibilitats del català. Com a usuari, catalanoparlant, i també activista en un dels territoris on el català ha patit més els darrers anys, seguesc aquest debat amb cert interès, perquè em preocupa la llengua, com, esper, els preocupa als que han mogut tot això.

En Toni Soler deu ser un d’aquests, i a més…

View original post 1.392 more words