Tampoc no es podrà dir que sigui això una crònica sinó més aviat un recull d’impressions. La primera, el retrobar-me amb els nervis de la presentació d’un llibre propi. Crec -bé, no ho crec, ho sé!- que des de “La mirada de la gàrgola” no n’havia presentat cap. Dels meus, vull dir. Des del 2007 he publicat almenys un llibre cada any i sempre m’ha semblat que no es pot abusar del personal, sobre tot dels amics i les persones de bona voluntat que compren els llibres que un escriu, posant-los en la tessitura d’haver d’anar a presentacions de poesia… Però amb aquest llibre, per algun motiu que segurament te a veure amb la seva gestació i com m’ha estat difícil decidir publicar-lo, m’he trobat amb la necessitat de fer-ne una presentació més formal.
També m’he retrobat amb un altre tipus de nervis: vindrà algú a la presentació? Et passes el dia comptant i descomptant. Has posat un anunci al facebook però només hi han confirmat l’assistència tu mateix, l’editor, la pianista i una amiga que ja saps que no vindrà. Per sort, també vindrà la persona a la que has encarregat la presentació i un parell o tres de persones que t’han assegurat que ho farien. Però els tres o quatre dies previs, un reguitzell de persones amb les que més o menys comptaves es van despenjant de l’esdeveniment… fas una mirada enrere i recordes una dotzena de presentacions a les que has anat de públic o de presentador amb cinc o sis persones. Pànic.
Un cop a la sala s’acosta l’hora i comença a aparèixer gent amb la que no comptaves, fins i tot a la que no havies recordat de convidar personalment. Remordiments. Il·lusió.
Finalment, la sala no s’emplena però fa patxoca. Sempre he dit que una quinzena de persones en una presentació d’un llibre de poesia és més aviat un èxit. Com va ser un èxit l’acte. Com sempre passa, la persona que presenta et rebenta les explicacions que volies donar sobre el teu llibre, i ho fa molt millor del que tu mai ho hauries fet. Sentir afalacs sempre agrada. Ego. Interpretació dels poemes situant-los en diversos contexts. M’ha analitzat a través del que escric. Pànic de nou, però autoestima en un nivell més alt.
I, ara sí, poesia i música. Música i poesia. Ara ja ho puc dir. L’altre motiu dels nervis: quedarà bé aquesta música amb aquesta poesia? Ens tremolarà a mi la veu o a la meva filla els dits amb que ha de tocar el piano? Aviat desapareixen els dubtes. Tot surt perfecte. Em ressonen encara les notes de la cançó “Eu se que vou-te amar”, de Vinicius, i l'”Autumn leaves”, la versió americana de “Les feuilles mortes”, però sobre tot la versió que la Marta va adaptar del “Lament de Dido”, la darrera ària de l’òpera “Dido i Enees” de Purcell.
Al final més d’una hora d’acte. Algú em va dir que se li havia fet curt. Bon senyal! No vam vendre gaire llibres perquè tampoc no hi havia massa gent. Ja ho farem per altres vies. Tant jo mateix com l’editorial Neopàtria en tenim i ens farà molta il·lusió esgotar-ne l’edició (això és publicitat, sí). Però vam marxar cap a casa amb una sensació de relaxament similar a la que obtens quan després de vàries hores de marxa culmines una travessa de muntanya.
Tot això per dir, senzillament, que la presentació de No ploris per Creüsa, Enees del 19 de juny a la Biblioteca de Manlleu a mi, personalment, em va semblar que havia anat molt bé, ja ho veieu.
L’Eneida és un dels meus llibres de referència. La història dels troians que van abandonar la pàtria després del (o potser millor dit durant el) saqueig de la ciutat pels grecs, la seva travessia per la Mediterrània, les aventures sempre orientades per un destí que els déus no pensaven modificar fins l’arribada al que hauria de ser la futura Roma em va fascinar des de petit quan l’avi me l’explicava acompanyat d’un d’aquells llibres de “sants” que tant li agradava compartir amb nosaltres. Llavors em costava entendre, per cruel, l’episodi de Cartago, el motiu pel qual Enees abandonava Dido enamorada. Però amb el temps i amb la lectura de versions més completes, fins arribar a la versió publicada per la Fundació Bernat Metge (en traducció de Miquel Dolç), va passar a intrigar-me el fet pel qual l’heroi havia acceptat abandonar la seva dona Creüsa a la seva sort. Aquest és l’origen remot del llibre i és a partir d’aquí que, agafant per separat el mateix Enees, Creüsa, Dido, el mariner Palinur i Ascani, el fill d’Enees, m’he permès reflexionar, amb formes poètiques més breus de les que normalment he utilitzat, sobre les mateixes coses de què parlo en tota la meva poesia.
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 