De tant en tant m’agrada rellegir els llibres que tinc publicats, un exercici que alguns autors desaconsellen no sense motiu donat que moltes vegades un no pot per menys que enrojolir-se davant d’algunes de les coses que ha arribat a escriure. A mi això m’ha passat sobre tot amb la relectura immediata de la cosa publicada, però amb el pas del temps, llegir de nou allò que vaig escriure ara fa cada vegada més anys em distancia de la crítica per acostar-me a un sentiment més pròxim a la tendresa que altra cosa.
El març del 2009 entregava a l’Israel Clarà, alma mater d’Editorial Òmicron, un recull de poemes que acabarien aplegats sota el títol d'”Una Obstinada Imatge”. Aquest llibre el vaig escriure com una mena d’exercici autoimposat de concreció i també per obligar-me a despullar de l’excessiva transcendència i simbolisme que em semblava que hi havia en molts dels meus poemes previs. Aquest intent crec que va quedar reeixit en el primer dels llibres que componen el volum, i que vaig titular “Les breus conformitats de cada dia”.
D’aquella Obstinada Imatge, recupero avui un poema que parla, i que almenys ho pretén fer amb senzillesa, de l’envellir en parella.
CLAROR DE TARDA
M’AGRADA COMPROVAR
com anem envellint l’un al costat de l’altra
i com passen les hores
i els dies amb els anys
que fa que aquest camí
va convergint. M’agrada
percebre la remor dels pensaments que calles.
Poema Claror de Tarda, inclòs a Una Obstinada Imatge, ed. Òmicron 2009
La fotografia és pròpia: La Freixneda, Matarranya
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 