Revisitant Sísif

Un dels meus esports preferits quan sóc sol a casa és plantar-me al davant dels prestatges de l’estudi (em resisteixo a anomenar biblioteca al conjunt de llibres que s’hi amunteguen, per bé que no deu ser una exageració dir que potser passen del miler) i obrir de manera més o menys aleatòria algun dels llibres que hi ha. Com conservo, entre molts dels costums, bons o dolents, de l’avi la tradició de marcar a la primera pàgina del llibre la data d’adquisició, anar a mirar aquesta pàgina genera sensacions temporals, gairebé de tesísifo2letransport, que afegeixen una emoció addicional al sol fet d’obrir un llibre. De fet l’avi disposava d’un ex-libris amb el què marcava diverses pàgines del volum i possiblement per a ell, aquesta marca tenia més un sentit de pertinença o possessió que no pas d’identificació o record de temps i circumstàncies en què un llibre arribava a casa.

Diverses circumstàncies relacionades amb la feina i també amb emocions personals m’han dut a buscar avui un llibre concret, El mite de Sísif, assaig d’Albert Camus publicat originalment l’any 1942 per Gallimard. La versió que en tinc a casa, editada per Vergara (dins la col·lecció Isard) el 1965 i traduïda per Joan Fuster (de qui n’és també el pròleg)  i Josep Palàcios duu marcada per mi la data del 25 de setembre del 1977. En aquell moment jo tenia divuit mal complerts, i estava a punt de començar el segon curs de la carrera de Medicina. No sé que hi buscava en el llibre però sí que recordo que havia llegit, induït precisament per l’avi, La pesta, un llibre que recordo que em va deixar un considerable sentiment d’angoixa, i L’estranger, aquest aconsellat per un amic d’escola, potser un parell d’anys abans.

No tinc elements que em permetin recordar on el vaig comprar, però en aquella època jo em movia entre un màxim de tres o quatre llibreries: la Documenta, la Públia, algunes llibreries de vell del carrer Aribau on entrava més a tafanejar que altre cosa, i una petita llibreria que hi havia al carrer Pintor Fortuny, a vint-i-cinc metres de casa, on comprava sobre tot  llibres i revistes catalanistes (sobre tot la revista Canigó que venia a ser una mena de portant-veu extraoficial i voluntariós de la llavors marginal esquerra independentista).

He buscat avui el llibre perquè la frase amb la que Camus inicia l’assaig és d’aquelles que se’t queden gravades des del primer cop que les llegeixes (i d’això fa uns quaranta anys, gairebé!): No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. I continua: Jutjar que la vida val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després.

De vegades, davant la mort d’algú, sobre tot si t’és proper o conegut et planteges el perquè de la mort (així, en general, no només la de la persona en qüestió) i t’acabes plantejant en paral·lel el perquè de la vida. Té sentit la vida, en si mateixa? Segurament qui serà més procliu a donar-ne una resposta positiva seran aquells que veuen la vida com un esforç per guanyar-ne o per merèixer-ne una altra de millor. Si no tens aquesta esperança, només tens dubtes, diuen alguns. I el dubte et porta a pensar en el suïcidi, reblen altres, jugant, com diu Camus, amb les paraules i tergiversant els termes tot induint la idea que negar un sentit a la vida condueix forçosament a declarar que no val la pena de ser viscuda.

Sovint amb alguns companys i companyes de la feina ens diem, mig en broma mig seriosament allò de “en realitat només som química” i la vida sorgeix i es manté a partir de reaccions químiques.  La vida, en general, no només la de les persones sinó la vida com a concepte, té molt component d’absurditat. Aquestes reaccions químiques que un bon dia es van començar a produir a l’univers ho van fer de la mateixa manera que podrien no haver-se produït. I d’allà venim nosaltres. De l’absurd. Un absurd que ens porta a saber o conèixer que la vida -concepte- és prèvia i posterior a la nostra vida -com a individus d’una espècie- però que en realitat, per a nosaltres només existeix mentre en tenim consciència. Però fins i tot, més enllà del fet de ser-ne conscients o no, segueix existint (o produint-se) la vida. Perquè no és només la vida de l’espècie a la que pertanyem (perquè algú ens ha encabit en una classificació que així ho diu) el que ve de l’absurd.

I al final de tot, només un certesa: som mortals, un dia hem de morir i tancar, vés quin absurd, el parèntesi que, absurdament es va obrir un dia.

Mentre, torno a mirar el llibre, repasso frases que hi tinc subratllades i idees que puc o no compartir. I m’adono que això, el record que et genera un llibre vell, també és vida. I que fins i tot dins de l’absurd hi ha coses que donen sentit a la vida. En aquest cas, a la pròpia.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, mort, pensaments i reflexions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s