Es fa difícil explicar les sensacions que provoca en el viatger aquesta ciutat de poc més de 60.000 habitants, en especial la part que correspon al casc antic, però també tota la que està vinculada al riu Odet, travessat per nombrosos ponts guarnits de flors i, el vespre que hi vam arribar, plena de casetes de fira i escenaris on es desenvolupava el Festival de Cornuaille. Quimper (Kemper en bretó) pertany al departament de Finistère i vam dedicar-li un matí gairebé sencer i un parell de vespres.
Les següents fotos dels seus carrers probablement no fan prou honor als mèrits de la ciutat.
Val la pena esmentar la Catedral de Saint Corentin, que estava envoltada d’atraccions aquells dies, a causa del festival.
Vam passar dues nits a Quimper, la de l’arribada i la següent i vam utilitzar el dia per arribar-nos a Concarneau, Pont-Aven i a un dels extrems occidentals del país, la Pointe de Raz i la seva veïna Pointe de Van.
L’interés de Concarneau està centrat sobre tot en la Vile Close, la ciutat tancada, part emmurallada de la vila, una mica estil “parc temàtic”, però no per això menys interessant. A l’entrada ens hi va rebre un grup musical que tocava cançons tradicionals d’origen celta (bretones i irlandeses sobre tot), el grup Micamac, que ens va semblar extraordinari. Ens vam penedir després de no haver-los comprat un CD ja que la qualitat del que hi ha penjat d’ells a Youtube és una justeta. A l’interior de la Vile Close, moltes botigues de records, restaurants, però sobre tot edificis ben restaurats o conservats que ens van permetre fer algunes fotografies quan aconseguíem que no hi hagués massa gent al davant.
D’aquí vam marxar a un poblet immortalitzat per Gauguin: Pont-Aven. Un altre d’aquests indrets de difícil descripció. Si no haguéssim sabut que era un poblet a pocs quilòmetres del mar, hauriem assegurat que era d’alta muntanya. Travessat per un riu, el riu Aven, que li dóna la seva personalitat, vam poder observar la influència del fenòmen de les marees bretones sobre l’aigua dolça: vam passar pel costat del riu abans de dinar i unes quantes barques reposaven sobre la llera del riu
, però quan vam tornar, passat menys de dues hores, la major part d’elles suraven sobre l’aigua. 
El poble té menys de 3000 habitants, però és un focus d’atracció turística donat que el seu encant ha portat nombrosos artistes, en especial pintors a instal·lar-s’hi en diverses èpoques dels dos darrers segles.
I des de Pont-Aven ens vam dirigir a la fi del món: l’extrem occidental de Bretanya, les puntes de Raz i Van que tenen aquesta mena d’atractiu mític de tots els extrems geogràfics. Hauríem volgut arribar-nos a Brest, però al final vam optar per tornar a Quimper que ens tenia el cor robat.
Deixo aquí unes quantes fotografies d’aquesta zona extrema de la Bretanya.
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 