Monthly Archives: Juny 2017

Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

4 comentaris

Filed under General, llibres, mort, poesia

Heroisme i càncer

Hi ha una certa tendència a convertir en herois lluitadors, com si de semidéus grecs es tractés, les persones amb repercussió mediàtica que tenen càncer. Els casos de’n Carles Capdevila, Johann Cruyff, Rocio Jurado, Pau Danés, etc., ho posen de manifest. No solament han sofert una malaltia que per ella mateixa és una putada (i perdoneu-me’n l’expressió) sinó que a més ens han retransmès, gairebé on-line la seva intervenció quirúrgica, la quimioteràpia, la radioteràpia, els efectes secundaris dels tractaments, la seva manera d’afrontar la malaltia… i el que semblava la seva pràctica curació poques setmanes abans de morir, en alguns casos.  I ja sigui per la seva voluntat o perquè mediàticament és el que tocava, els hem vist com uns herois que lluitaven contra una malaltia injusta que s’havia acarnissat en ells.

Lluitar. Aquesta és la paraula que des de molts escenaris se’ns repeteix quan parlem del càncer. “Després de lluitar durant x mesos contra una llarga malaltia, tal persona ha mort…”.

Si escric aquestes línies és perquè estic emprenyat. Emprenyat perquè es tendeix a equiparar l’afrontament del càncer amb una confrontació bel·licista. Qui té un càncer ho afronta, tan bé com pot, però no hi lluita. La lluita es fa des de la investigació en tots els sentits: prevenció, detecció precoç, tractament quirúrgic, quimioteràpia, radioteràpia, pal·liació dels símptomes.  El càncer no és una sola entitat. Sota aquesta denominació s’hi aixopluguen moltes malalties caracteritzades pel creixement irregular de les cèl·lules d’un òrgan o teixit. Algunes es poden arribar a curar, d’altres només es curen si el seu diagnòstic és prou precoç per a permetre-ho. En cap cas es curaran només amb la voluntat o la “lluita” del malalt, per més actitud positiva que s’hi posi.

Quan un pacient amb càncer acaba morint, de què parlem? D’un fracàs de la medicina? De la pèrdua individual d’un combat del malalt? Segurament, de cap de les dues coses. Només, per desgràcia, de l’evolució natural de la tendència autodestructiva de les cèl·lules dels nostres teixits.

Per la meva feina, però no només per ella, conec dotzenes de persones que “van tenir un càncer” i van sobreviure-hi. El tipus de càncer, la seva facilitat per ser extirpat o tractat, l’edat de la persona, van ajudar-hi. Però en conec (o n’he conegut) molts d’altres, alguns d’ells amics, que van aconseguir viure (conviure?) amb el seu càncer durant un parell o tres d’anys i al final van acabar deixant-nos a edats en la que un diria que és injust que això passi. Alguns van fer això que als medis els agrada dir “lluitar”: van buscar tractaments, van forçar intervencions, van canviar dietes, estils de vida… i van morir, potser no al cap dels sis mesos que se’ls havia pronosticat, però sí al cap de dos o tres anys, després de doloroses tongades de quimioteràpia o de radioteràpia, amb els seus inevitables efectes secundaris. D’altres no van poder suportar aquests efectes i van decidir aturar els tractaments i, conscients de com de malament anaven les coses, van orientar la seva vida a buscar una certa pau i “deixar les coses arreglades”, intentant a la vegada obtenir tractaments que milloressin prou els símptomes de la seva malaltia com per dur durant el màxim de temps possible la millor qualitat de vida possible.

De vegades m’he plantejat quina actitud prendria si a mi em diagnostiquessin un càncer. Aniria “a totes”? Demanaria els últims i millors tractaments? Demanaria entrar en els últims assaigs clínics amb el darrer citostàtic fabricat? Hi ha un cert pudor que em fa dir “no ho sé”, però en el fons la meva idea és que intentaria que em deixessin tranquil, m’ajudessin a passar-ho com menys malament millor i que no m’atiborressin de medicaments d’eficàcia dubtosa, sinó nul·la.

Perquè arribats a una certa edat, ¿quina és la diferència entre viure sis mesos sabent el què ha de passar o dos o tres anys amb el dubte de si la malaltia se t’endurà per davant en qualsevol moment (sigui per ella mateixa o pel tractament, o per complicacions…)? Personalment, optaria per la primera possibilitat. Per a mi és important saber on sóc i el que espero. Tolero malament la incertesa i la vida tampoc no em sembla res tan preuat com per aferrar-m’hi de manera gairebé irracional.

Però això és una opinió personal. Tothom pot opinar el contrari, només faltaria! Algú dirà que és covardia i jo podria respondre que la covardia és amagar-se de la realitat, fer creure que s’està guanyant una batalla que ningú no lliura. Dedicar els esforços a lloar l’actitud “valenta” (que és certa) de qui té una d’aquestes malalties, però oblidar que el que hem de fer és posar els recursos allà on han de ser: investigació i prevenció, i quan aquests fracassen o no s’hi arriba a temps, potenciar l’abordatge pal·liatiu perquè ningú no pateixi els horrors que molts de nosaltres hem vist patir amb aquestes malalties. I no estic qüestionant el paper de la quimioteràpia o la radioteràpia, però hem de ser conscients que més d’una vegada són tractaments que sembla que només s’administrin perquè no sembli que no es fa res.

I quan parlo de posar els recursos en llocs concrets, crec que això implica també educar els metges, especialment els oncòlegs. Perquè encara que alguns personatges mediàtics estiguin encantats amb el seu oncòleg o oncòloga, aquesta no és sempre la percepció que tenen els malalts, especialment aquells que “no poden entrar en un protocol” perquè el càncer està massa avançat o perquè tenen una edat que no els fa “elegibles”. Massa sovint es lamenten (i fixeu-vos que no dic que “es queixen”) que els han dit que no hi havia res a fer sense mirar-los a la cara, i sense transmetre un mínim d’empatia o compassió (entenent ambdós termes en el sentit de “posar-se en el lloc de l’altre”). Massa sovint ens expliquen que “saben el que tenen” però ni el metge ni la seva família els ho han volgut explicar. O fins i tot que ells “no demanen res” per no fer patir la família. Segueixen existint les conspiracions de silenci a l’entorn d’aquestes malalties i els metges no sempre fem tot el necessari per trencar-les. Tothom pot parlar de casos individuals en que no és així, però si em fan treure un factor comú o dibuixar un perfil de la situació diria que els oncòlegs no parlen prou amb els malalts i les famílies demanen que s’amagui la situació als pacients.

De vegades pensem en una societat idíl·lica en què el càncer “serà derrotat”. Però hi som molt lluny, per més que els personatges més o menys mediàtics que el pateixen ens portin a un nivell de consciència que ens fa pensar que estem molt més enllà del que som. I això no vol dir que no tingui valor el què fan, que en té molt: ens ajuden a no tenir una actitud derrotista davant d’aquestes malalties. Però em demano si tota la repercussió mediàtica que tenen no te un efecte culpabilitzador sobre els qui ens agafaríem les coses més amb calma i arribada la circumstància no ens entestaríem a viure uns dies més només pel sol fet de viure.

3 comentaris

Filed under General