Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Advertisements

4 comentaris

Filed under General, llibres, mort, poesia

4 responses to “Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

  1. La meva va morir en fa deu, més aviat a conseqüència de la radioteràpia que li van fer a causa d’un càncer, després de molts mesos lamentables, potser per això i després d’haver passat anteriorment pel procés de la mort del meu pare, que va ser per altres motius, fa deu anys que no vaig al metge per si un cas, llevat del dentista i encara fa poc. És clar que en algun moment, com a tothom, no em quedarà altre remei que anar-hi, és clar. Es parla molt de la qualitat de la medicina, no diré que no sigui així, però no tot és tenir aparells i medicaments, el factor humà és atzarós i depèn de amb qui et trobis i l’humor que tingui en aquell moment, cosa que comprenc. De tota manera la hipermedicació de la gent gran, les hospitalitzacions forçoses i l’excés de proves a les quals se la sotmet quan ja estàs anant cap a ponent m’angunieja força, No hi era quan va morir la mare, per desgràcia va morir a un centre sòcio-sanitari després d’estar set mesos ingressada i rebent aliment pel nas, no podia moure’s, i no va ser per tria nostra precisament. La gent hauria de tenir molt clar que ‘els metges no manen’ però encara sembla que has de fer el que diuen, malauradament tampoc no tens criteri per a dur-los la contrària, és clar. No vull fer generalitzacions, de persones en el sector mèdic i hospitalari també n’he trobat d’excel·lents, fins i tot en ocasions no es culpa de la gent sinó d’un sistema que funciona per protocols i la resta. T’he de dir que en el meu camp, els mestres, també he trobat de tot, tot i que als clients no els va la vida, sovint m’he preguntat si no aniria millor tot plegat sense escoles. El que passa és que de moltes coses te n’assabentes amb els anys i l’experiència i les patacades, la vida és breu i aquesta experiència és molt limitada. Fa anys corria un refrany que deia ‘de dos metges, el més vell’, però avui les coses han canviat molt.

    • Gràcies de nou, Júlia.El tema de la qualitat del servei en l’atenció de salut és com a mínim delicat. Quan ho vius de prop, tant com a professional com, sobre tot, com a usuari o pacient (de vegades m’atreveixo a dir, víctima) t’adones que, com diuen en castellà “no es oro todo lo que reluce”.
      Mig en broma, al lloc on treballo, que és un centre d’allò que abans anomenaven sociosanitari i ara en diuen d’atenció intermèdia,quan un de nosaltres ha hagut d’entrar en contacte “des de l’altra banda” amb el sistema, en diem que ha estat “al cantó fosc” (cosa que darrerament ens ha passat a uns quants, que ja tenim una edat!).
      Quan és un tema d’urgència dels que es diu a vida o mort, en la gran majoria de casos el sistema respon i bé. Però quan el que cal és reflexió, coneixement i empatia (i no forçosament per aquest ordre) grinyola amb una certa freqüència. I això és especialment evident en el cas de les malalties oncològiques. No té cap mèrit que un famós o mediàtic vagi explicant com de bé l’han tractat i què ben acollit s’ha sentit pel sistema. Segurament l’haurà visitat un cap de servei amb poca activitat assistencial que li haurà fet unes quantes reverències i li haurà explicat coses sobre la malaltia que normalment no expliquen als malalts. Ser el “metge de…” dóna també prestigi, encara que a curt o mitjà termini les coses vagin pel pedregal.
      Sóc molt crític amb la manera de tractar els malalts per part de molts dels meus col·legues. I no vull generalitzar perquè no seria just. I a més em triaria pedres a la meva taulada!
      No fa gaire vaig llegir que al currículum de Medicina s’havien plantejat incloure una prova que valorés les aptituds relacionals del futur metge. Benvinguda sigui si això és cert, potser això permetria rebaixar la nota de tall i que hi hagués menys cervell i més humanitat en la professió.

      • No vull sembla la iaia nostàlgica però sovint recordo un metge que venia a visitar el meu avi a domicili. El meu avi va morir (a casa, per sort) d’un enfisema provocat pel tabac. El metge es deia Teófilo, per venir a casa havia de pujar un munt d’escales, sovint quan arribava seia i es fumava un puro, comentant, ‘ja sabem que és dolent, però….’ i després feia la visita i xerrava una estona, no devia ser, potser, un metge gaire savi, però ens sentíem segurs i ben atesos, he de dir que aleshores també hi havia metges carallots i amb mal caràcter i un dels defectes de l’època era que, com que estudiava poca gent i qui tenia carrera estava situat en un altre món més elevat, alguns et parlaven amb una mena de superioritat distant i fatxenda, però recordo amb admiració aquell senyor que em semblava molt gran i potser no ho era tant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s