No és que no passin coses…

Mig any sense escriure al blog és quelcom que no sé si em puc permetre. Sobretot perquè si no ho he fet no és perquè no hagin passat coses. Les coses que passen ens poden afectar a nivell personal, laboral, espiritual, social… Tots els àmbits de la vida pròpia es veuen afectats per la mort de persones properes, per la conflictivitat política i/o social, l’impacte de fets com ara un atac terrorista, els replantejaments més o menys profunds de com portar la vida laboral… o fins i tot les lectures que un hagi fet al llarg d’una temporada més o menys llarga

Actualment no em ve de gust parlar en un  blog personal ni d’atemptats ni de determinats aspectes de la política actual. La gent que em coneix una mica ja sap com penso i saben que en molts aspectes estic perdent aquella contenció formal per la que a mi sempre m’havia agradat que em reconeguessin. Però avui en dia i veient el pa que s’hi dona, opino que cada vegada que ens pensem que des d’un determinat pensament polític estem parant pacíficament i pacientment (amb un somriure, fins i tot) l’altra galta el que acaba passant en realitat és que ens carden l’hòstia i de pas ens arrenquen un dit. Aquests dies d’absurditats i xantofòbia m’ha vingut al cap la frase que un dirigent d’una petita organització política en la que vaig militar als anys setanta m’havia dit alguna vegada davant les meves vel·leïtats pseudo-gandhianes: “no et confonguis, el fet que siguem pacífics no vol dir que siguem pacifistes i si cal, quan toqui ja deixarem de banda aquest pacifisme”.

La situació actual em porta a invertir una mica el sentit d’aquella expressió. Ser pacifista no ha de voler dir forçosament ser idiota. Hi ha aquella frase de Joan Sales que deia que els catalans fa 500 anys que som imbècils però que no es tracta de deixar de ser catalans sinó de deixar de ser imbècils. Apliquem-ho doncs en termes que comencen a vorejar la necessitat de l’autodefensa: segurament no es tracta de deixar de ser pacifistes sinó de deixar de ser pacífics. La versió endolcida de la història ens ha volgut fer creure que el Regne Unit va donar la independència a l’Índia pel pacifisme de Gandhi. No dic que no hi influís, però sense la mala llet d’altres sectors hindús i pakistanesos, probablement Gandhi seria només un record amable i fins i tot exòtic (i encara dubto que hi sortís) als llibres d’història que fins i tot potser, només potser, seguirien explicant l’Índia com a part de l’Imperi Britànic.

Mandela va sortir de la presó a Sud-Àfrica defensant l’enteniment i la pau i la reconciliació, però sense la persistència de les accions de la gent del Congrés Nacional, el més fàcil és que hagués acabat morint de vell empresonat.

No defenso la violència, ni hi crec. Només reflexiono sobre el fet que la situació actual al nostre país no es pot arreglar des de la indolència i el misticisme contemplatiu que sembla que tenen alguns dels polítics actuals, fins i tot els empresonats . Possiblement un dels “mals” d’això que hem anomenat “procés” ha estat que ens hem cregut tant la transversalitat que no hem acabat de veure que aquesta suposada transversalitat l’estaven dirigint unes elits que costa de creure’s que tinguin un interès real a canviar l’statu quo.

Em reconec sobiranista i dels de “com més aviat millor i, si pot ser, ara”. Però no a qualsevol preu, sobretot si aquest preu és mantenir el mateix model de societat que tenim ara, un model que alguns dels que ara marquen el paquet de l’equidistància van ajudar a mantenir (i consolidar per exemple en el cas de la sanitat, la seguretat pública i, especialment els serveis socials quan durant el tripartit van tenir l’oportunitat de “pillar catxo”).

En fi, que he descobert en mi mateix una capacitat de rancúnia que em desconeixia, que no seré capaç de perdonar les forces polítiques (i les persones que s’hi estan d’acord) que ens estan atropellant amb les seves decisions (prenent-les, proposant-les o compartint-les) tots aquests dies. Que m’ofen que parlin de “cosir ferides” quan això ja no és una ferida sinó una placa tectònica que s’ha separat. I que em sento traït i insultat en  la meva intel·ligència quan recordo com en els moments de màxima mobilització, quan pensàvem que érem a les portes d’un nou món que estàvem disposats a defensar fins les conseqüències que calguessin, ens van enviar a dormir i bona nit i tapa’t.

Perquè quan les explicacions arriben tard i malament sonen més a excusa que a raó.

D’aquí uns dies votarem. En el meu cas amb una pinça al nas, no per la força per la que ho faré que em sembla l’única coherent ara per ara, sinó perquè si hem arribat aquí és per la ineptitud d’uns i perquè a l’altra banda són senzillament males persones.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s