Monthly Archives: Març 2018

Necessito parlar d’una escriptora

A aquestes alçades probablement no descobreixo el valor i la qualitat de Delphine de Vigan. Però fa dies que vaig donant voltes a la necessitat de parlar-ne. I se fent-ho contribueixo a que alguna persona més en llegeixi els llibres, ja em donaré per satisfet.

Hi vaig arribar d’una manera curiosa. La crítica, crec que al diari Ara, del seu darrer llibre “Basat en una història real” i les referències a l’anterior, em van portar a comprar i llegir “Res no s’oposa a la nit“. Una història familiar amb un entramat de relacions de vegades tòxiques, secrets amagats, confessats, inconfessables i dubtosos, amb un punt d’intemporalitat que no li resta gens al seu innegable realisme… De seguida vaig notar que estava llegint un gran llibre, un d’aquells llibres que marquen un abans i un després en els hàbits de lectura o si més no en el tipus de llibres que busques quan et fas una pregunta del tipus “quin llibre puc llegir ara?”

Llavors, un cop acabat, em vaig decidir a llegir “Basat en una història real“. Un llibre escrit, sigui veritat o no, com a una mena de continuació o millor dit conseqüència de l’anterior. Una història que, com vaig llegir en un blog surt d’aquell “i ara què?” que es genera després de l’escriptura (jo afegiria que també després de la lectura) d’un gran llibre. Doncs aquest “i ara què?” és la por, la por que aflora perquè et sap greu haver-te despullat o haver despullat massa al teu entorn, als que et coneixen, t’estimen (o no), als que d’una manera o altra cada dia t’avaluen… Però també és una mena d’història de suspens en què constantment el lector dubta de la realitat del què està passant i es veu aclaparat per presagis nefasts de com pot acabar la història. I en certa manera, posats a t

reure-li punta al llapis, és una novel·la que ens porta a reflexionar sobre el procés de l’escriptura, les seves dificultats i la necessitat o no de que allò que escrivim tingui un contacte amb la realitat i amb la vida real de l’escriptor. Una mica, la pregunta ve a ser “té sentit escriure de coses que no et passen, o només el té fer-ho d’allò que coneixes?”.

Segurament simplifico molt i sóc maldestre en les comentaris però espero que qui llegeixi aquestes línies faci el petit esforç de comprendre’m.

Finalment he arribat a un tercer llibre de l’autora: “No i jo“, escrit uns quants anys abans que

els llibres a què he fet referència. Un llibre més breu que els anteriors, que descriu la història de una adolescent intel·lectualment avançada amb una noia sense sostre, la influència d’una en l’altre, les reflexions sobre el mon des del punt de vista adolescent, l’acceptació, però també la rebel·lia davant la constatació de que “les coses són com són”. Un llibre a la vegada dur i sensible, escrit amb un estil pròxim al que podria tenir quan parla una persona  jove i que, malgrat que està basat en vides de noies i nois adolescents, no te res de literatura juvenil.

He tingut la sort que, a la feina, diverses persones (cal aclarir que, en tots els casos, són dones?) han llegit un o més d’aquests llibres i algun altre de l’autora. Són llibres dels que, un cop llegits, un té la necessitat de parlar-ne, comentar si aquell personatge l’hem vist igual, si allò que passa té per tothom la mateixa explicació, els trets de la personalitat de les protagonistes (o la protagonista)…

Res, que tot això només era per dir que si no l’heu llegida, llegiu aquesta autora francesa de la qual no em dol dir que m’he convertit en fervent seguidor.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General, literatura, llibres