Tots tenim una faceta que en podríem dir friki amb la que anomenem aquells gustos o activitats que se surten una mica o molt de com els que ens envolten imaginen les nostres vides. En qüestió de llibres, jo que sóc amant de la novel·la negra escandinava, he de reconéixer que no hi hagués arribat sinó fos a partir de la lectura gairebé compulsiva d’un autor amb molts menys interessos socials (que no polítics) que els suecs, danesos o islandesos: crec que tinc gairebé tot el que ha escrit John Le Carré i alguns dels seus títols, com ara El jardiner constant (al que per cert la pel·lícula desmereix de mala manera), em semblen veritables obres mestres. Ningú no està obligat a compartir el meu criteri.
En cinema, si algú em fa dir què m’agrada respondria sense dubtar: el cinema francès, la capacitat d’aquesta gent d’ironitzar sobre ells mateixos i els seus problemes quotidians només és equiparable a la que en alguns moment pots trobar en alguns directors britànics, però no em sembla tan generalitzable.
Dit això, per contextualitzar que em considero una persona “normal”, tinc el meu “cantó fosc” en algunes sèries. Sóc seguidor apassionat de les diferents sagues d’STAR TREK (compte de no confondre-la amb l’ensucrament disneilandià d’Star wars). Star Trek es va iniciar crec que als anys 60, recollia les històries d’una nau interestel·lar que recorria l’univers a la recerca de noves civilitzacions i va introduir elements innovadors per a l’època com ara una tripulació multiracial i no exclusivament masculina, amb papers femenins d’una transcendència superior a la que era habitual en aquells anys, un fet que s’ha anat accentuant al llarg de les diferents temporades i sagues derivades.
Des de fa un temps estic seguint una de les sagues “derivades”, anomenada “Star Trek. Deep Space Nine”. Com les anteriors, la sèrie té moments d’una discussió filosòfica que sobrepassa clarament els límits del que són la major part de les obres de ciència ficció. Suposo que això vol dir que l’ombra d’Assimov és allargada… Qualsevol situació és una bona excusa per parlar de les relacions humanes, entre races, gèneres, les reticències davant dels que són “diferents”, la violència o el pacte per resoldre els conflictes, la divinitat, l’ús de la religió com a forma de dominació, gent que fuig de planetes en guerra i busquen ser acollits en altres planetes que els rebutgen… o el mateix concepte de la relativitat del temps. Una altra característica de la sèrie és que molts dels protagonistes, en la versió original, conserven l’accent propi, cosa que em sembla extremadament enriquidora.
I s’hi parla molt de Justícia. I en aquest sentit, en un capítol crec que de la tercera o quarta temporada, els klingon una raça i cultura amb tendència a la violència i a resoldre els conflictes en termes d’honor, segresten i acusen d’un crim a un membre de la tripulació, l’enginyer Miles O’Brien (interpretat per Colm Meaney, un irlandès que per cert viu a Mallorca i ha participat recentment en alguna pel·lícula produïda per aquí). Que hagi comès o no el crim no té importància per als seus jutges. El judici serveix perquè el seu advocat defensor, que no dubta de la culpabilitat, es pugui lluir aconseguint un penediment públic del reu. I en funció com de brillant sigui la confessió o l’actuació de l’advocat la pena serà major o menor (probablement la mort, però aquesta pot ser més o menys cruel en funció de com hagi sigut de convincent la defensa).
A la cultura klingon ningú no qüestiona la culpabilitat de l’acusat perquè si no fos culpable ningú no l’hauria portat a judici, per tant el sol fet que es faci el judici ja és una indicació de que O´Brien és culpable. Els conceptes de justícia de les diferents civilitzacions (els “humanoids”, de la Flota Estel·lar i els klingon) xoquen frontalment i finalment només amb una argúcia que posa en entredit les intencions i de manifest les lluites internes dels que ostenten el poder a l’Imperi Klingon fa que, tot i condemnar l’acusat, se’l deixi lliure “en una mostra de bona voluntat”.
Tot això per recordar que, al planeta Terra, entre els centenars de milers d’injustícies i atrocitats diàries que es cometen en tots els seus racons i ha un país que ens queda molt a prop on, com els klingon, et poden acusar per mirar “malament”, per parlar malament d’algú, per fer-ne un acudit, per intentar complir un programa electoral que ningú no t’havia dit que no podies presentar… Un país en el que cada vegada més és evident que ets culpable, no ja mentre no es demostri el contrari, sinó pel sol fet que podria ser que estiguis pensant a fer alguna cosa que als klingon no els agradi. I ja saps que, alguna cosa cosa deus haver fet si algú te n’acusa. I que aniràs a la presó abans del judici, perquè tothom sap que del judici tens el màxim de probabilitats que et puguis imaginar d’eixir-ne culpable.
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 