Danys colaterals: la soledat enmig de la pandèmia

Immersos com estem en la lluita contra una epidèmia de dimensions mai vistes i que, a més, d’alguna manera ens està sent retransmesa en directe, amb actualitzacions de dades a l’estil de les nits electorals però amb una extensió temporal encara difícil de preveure, observem com la presa de les decisions que ens haurien de portar a aturar-la condiciona no tan sols la manera en què estem vivint en la nostra societat sinó que probablement alterarà també totes les previsions de com hauria d’haver estat el nostre futur immediat (qui gosa avui dir on anirà de vacances aquest estiu?, qui sap si podrà fer front a la hipoteca que acaba de signar, o si podrà casar-se el dia que tenia previst? Fins i tot, és impossible predir quan tindran lloc els funerals pels morts que es produeixen).

I entremig d’aquestes incerteses, escric avui mogut per una constatació. Aquestes mesures, necessàries, segurament indispensables, tenen uns efectes col·laterals brutals sobre algunes poblacions especialment vulnerables i fràgils: les persones grans hospitalitzades o institucionalitzades, les que estan ingressades en hospitals, sobretot d’atenció intermèdia (allò que aquí Catalunya en dèiem fins no fa gaire centres sociosanitaris que vindria a ser d’alguna manera els hospitals de crònics d’altres indrets), i les que estan en residències. S’ha decidit recentment suprimir (no limitar sinó suprimir) les visites als hospitals i residències. Al carrer també s’ha demanat que la gent no vagi a veure els avis. La conseqüència és que, en una societat on la solitud ja és un problema que afecta a una gran part de la població d’edat avançada, la solució a una malaltia passa per deixar sols als que tenen família i més sols als que ja ho estaven. L’epidemiologia, òbviament, no hi entén de relacions humanes i personals.

Treballo en un hospital on des d’ahir s’apliquen aquestes mesures. La tranquil·litat “ambiental” que hi havia pel fet que no hi hagués familiars pul·lulant, demanant parlar per informar-se amb el metge o la infermera, vigilant que el nombre de pastilles que arriben siguin “les que toquen”, avisant si el seu familiar té dolor o alguna necessitat fisiològica (ajudant-nos, en fi, a millorar l’atenció als pacients o als residents en el seu cas) contrasta amb la realitat que hi ha de portes endins de les habitacions: pacients sols, persones tristes moltes de les quals no poden o no saben contactar per telèfon amb les famílies, que pateixen perquè no saben com està el seu marit o la seva dona, també sols a casa, que no sempre estan en condicions de demanar ajuda si no es troben bé o necessiten alguna cosa ( aigua, per exemple, o la cunya…), en alguns casos amb barrera idiomàtica afegida…

L’esforç indubtable que totes les treballadores i treballadors dels centres (des de la neteja als metges i metgesses, passant per auxiliars, portalliteres, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals, treballadores socials, auxiliars d’infermeria, gericultores, i psicòlogues) és per desgràcia insuficient (tot i que de cap manera inútil) per compensar la solitud de les persones. Tothom hi posa el seu gra de sorra i a ningú no li cauen els anells per donar l’esmorzar o el dinar a qui no pot péixer-se per si mateix i evidentment tots estem molt més pendents de les coses que passen als pacients perquè ara som els únics que podem advertir aquells petits o grans canvis en l’estat de pacients i residents dels que abans els familiars ens avisaven.

No critico les mesures. Probablement son l’única manera de contenir l’expansió i aturar una mica l’epidèmia, tot i que molt em temo que anem una mica tard en algunes mesures. Només constato que a la tensió que estem vivint aquests dies (i al nostre centre a hores d’ara encara no ens ha arribat el “bitxo” com en deia avui una pacient) hi hem d’afegir un cert sentiment de desolació de veure gent gran i gent no tan gran malalta i sola. I dol molt, i fa plorar, quan algú et diu que tant per tant preferiria morir-se per causa del virus aquest però amb el seu familiar al costat que no de pena i soledat.

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s