Danys colaterals: la soledat enmig de la pandèmia

Immersos com estem en la lluita contra una epidèmia de dimensions mai vistes i que, a més, d’alguna manera ens està sent retransmesa en directe, amb actualitzacions de dades a l’estil de les nits electorals però amb una extensió temporal encara difícil de preveure, observem com la presa de les decisions que ens haurien de portar a aturar-la condiciona no tan sols la manera en què estem vivint en la nostra societat sinó que probablement alterarà també totes les previsions de com hauria d’haver estat el nostre futur immediat (qui gosa avui dir on anirà de vacances aquest estiu?, qui sap si podrà fer front a la hipoteca que acaba de signar, o si podrà casar-se el dia que tenia previst? Fins i tot, és impossible predir quan tindran lloc els funerals pels morts que es produeixen).

I entremig d’aquestes incerteses, escric avui mogut per una constatació. Aquestes mesures, necessàries, segurament indispensables, tenen uns efectes col·laterals brutals sobre algunes poblacions especialment vulnerables i fràgils: les persones grans hospitalitzades o institucionalitzades, les que estan ingressades en hospitals, sobretot d’atenció intermèdia (allò que aquí Catalunya en dèiem fins no fa gaire centres sociosanitaris que vindria a ser d’alguna manera els hospitals de crònics d’altres indrets), i les que estan en residències. S’ha decidit recentment suprimir (no limitar sinó suprimir) les visites als hospitals i residències. Al carrer també s’ha demanat que la gent no vagi a veure els avis. La conseqüència és que, en una societat on la solitud ja és un problema que afecta a una gran part de la població d’edat avançada, la solució a una malaltia passa per deixar sols als que tenen família i més sols als que ja ho estaven. L’epidemiologia, òbviament, no hi entén de relacions humanes i personals.

Treballo en un hospital on des d’ahir s’apliquen aquestes mesures. La tranquil·litat “ambiental” que hi havia pel fet que no hi hagués familiars pul·lulant, demanant parlar per informar-se amb el metge o la infermera, vigilant que el nombre de pastilles que arriben siguin “les que toquen”, avisant si el seu familiar té dolor o alguna necessitat fisiològica (ajudant-nos, en fi, a millorar l’atenció als pacients o als residents en el seu cas) contrasta amb la realitat que hi ha de portes endins de les habitacions: pacients sols, persones tristes moltes de les quals no poden o no saben contactar per telèfon amb les famílies, que pateixen perquè no saben com està el seu marit o la seva dona, també sols a casa, que no sempre estan en condicions de demanar ajuda si no es troben bé o necessiten alguna cosa ( aigua, per exemple, o la cunya…), en alguns casos amb barrera idiomàtica afegida…

L’esforç indubtable que totes les treballadores i treballadors dels centres (des de la neteja als metges i metgesses, passant per auxiliars, portalliteres, fisioterapeutes i terapeutes ocupacionals, treballadores socials, auxiliars d’infermeria, gericultores, i psicòlogues) és per desgràcia insuficient (tot i que de cap manera inútil) per compensar la solitud de les persones. Tothom hi posa el seu gra de sorra i a ningú no li cauen els anells per donar l’esmorzar o el dinar a qui no pot péixer-se per si mateix i evidentment tots estem molt més pendents de les coses que passen als pacients perquè ara som els únics que podem advertir aquells petits o grans canvis en l’estat de pacients i residents dels que abans els familiars ens avisaven.

No critico les mesures. Probablement son l’única manera de contenir l’expansió i aturar una mica l’epidèmia, tot i que molt em temo que anem una mica tard en algunes mesures. Només constato que a la tensió que estem vivint aquests dies (i al nostre centre a hores d’ara encara no ens ha arribat el “bitxo” com en deia avui una pacient) hi hem d’afegir un cert sentiment de desolació de veure gent gran i gent no tan gran malalta i sola. I dol molt, i fa plorar, quan algú et diu que tant per tant preferiria morir-se per causa del virus aquest però amb el seu familiar al costat que no de pena i soledat.

Judicis klingon: star trek com a metàfora (o no) del que vivim

Tots tenim una faceta que en podríem dir friki amb la que anomenem aquells gustos o activitats que se surten una mica o molt de com els que ens envolten imaginen les nostres vides. En qüestió de llibres, jo que sóc amant de la novel·la negra escandinava, he de reconéixer que no hi hagués arribat sinó fos a partir de la lectura gairebé compulsiva d’un autor amb molts menys interessos socials (que no polítics) que els suecs, danesos o islandesos: crec que tinc gairebé tot el que ha escrit John Le Carré i alguns dels seus títols, com ara El jardiner constant (al que per cert la pel·lícula desmereix de mala manera), em semblen veritables obres mestres. Ningú no està obligat a compartir el meu criteri.

En cinema, si algú em fa dir què m’agrada respondria sense dubtar: el cinema francès, la capacitat d’aquesta gent d’ironitzar sobre ells mateixos i els seus problemes quotidians només és equiparable a la que en alguns moment pots trobar en alguns directors britànics, però no em sembla tan generalitzable.

Dit això, per contextualitzar que em considero una persona “normal”, tinc el meu “cantó fosc” en algunes sèries. Sóc seguidor apassionat de les diferents sagues d’STAR TREK (compte de no confondre-la amb l’ensucrament disneilandià d’Star wars). Star Trek es va iniciar crec que als anys 60, recollia les històries d’una nau interestel·lar que recorria l’univers a la recerca de noves civilitzacions i va introduir elements innovadors per a l’època com ara una tripulació multiracial i no exclusivament masculina, amb papers femenins d’una transcendència superior a la que era habitual en aquells anys, un fet que s’ha anat accentuant al llarg de les diferents temporades i sagues derivades.

Des de fa un temps estic seguint una de les sagues “derivades”, anomenada “Star Trek. Deep Space Nine”. Com les anteriors, la sèrie té moments d’una discussió filosòfica que sobrepassa clarament els límits del que són la major part de les obres de ciència ficció. Suposo que això vol dir que l’ombra d’Assimov és allargada… Qualsevol situació és una bona excusa per parlar de les relacions humanes, entre races, gèneres, les reticències davant dels que són “diferents”, la violència o el pacte per resoldre els conflictes, la divinitat, l’ús de la religió com a forma de dominació, gent que fuig de planetes en guerra i busquen ser acollits en altres planetes que els rebutgen… o el mateix concepte de la relativitat del temps. Una altra característica de la sèrie és que molts dels protagonistes, en la versió original, conserven l’accent propi, cosa que em sembla extremadament enriquidora.

I s’hi parla molt de Justícia. I en aquest sentit, en un capítol crec que de la tercera o quarta temporada, els klingon una raça i cultura amb tendència a la violència i a resoldre els conflictes en termes d’honor, segresten i acusen d’un crim a un membre de la tripulació, l’enginyer Miles O’Brien (interpretat per Colm Meaney, un irlandès que per cert viu a Mallorca i ha participat recentment en alguna pel·lícula produïda per aquí). Que hagi comès o no el crim no té importància per als seus jutges. El judici serveix perquè el seu advocat defensor, que no dubta de la culpabilitat, es pugui lluir aconseguint un penediment públic del reu. I en funció com de brillant sigui la confessió o l’actuació de l’advocat la pena serà major o menor (probablement la mort, però aquesta pot ser més o menys cruel en funció de com hagi sigut de convincent la defensa).

A la cultura klingon ningú no qüestiona la culpabilitat de l’acusat perquè si no fos culpable ningú no l’hauria portat a judici, per tant el sol fet que es faci el judici ja és una indicació de que O´Brien és culpable. Els conceptes de justícia de les diferents civilitzacions (els “humanoids”, de la Flota Estel·lar i els klingon) xoquen frontalment i finalment només amb una argúcia que posa en entredit les intencions i de manifest les lluites internes dels que ostenten el poder a l’Imperi Klingon fa que, tot i condemnar l’acusat, se’l deixi lliure “en una mostra de bona voluntat”.

Tot això per recordar que, al planeta Terra, entre els centenars de milers d’injustícies i atrocitats diàries que es cometen en tots els seus racons i ha un país que ens queda molt a prop on, com els klingon, et poden acusar per mirar “malament”, per parlar malament d’algú, per fer-ne un acudit, per intentar complir un programa electoral que ningú no t’havia dit que no podies presentar… Un país en el que cada vegada més és evident que ets culpable, no ja mentre no es demostri el contrari, sinó pel sol fet que podria ser que estiguis pensant a fer alguna cosa que als klingon no els agradi. I ja saps que, alguna cosa cosa deus haver fet si algú te n’acusa. I que aniràs a la presó abans del judici, perquè tothom sap que del judici tens el màxim de probabilitats que et puguis imaginar d’eixir-ne culpable.

Necessito parlar d’una escriptora

A aquestes alçades probablement no descobreixo el valor i la qualitat de Delphine de Vigan. Però fa dies que vaig donant voltes a la necessitat de parlar-ne. I se fent-ho contribueixo a que alguna persona més en llegeixi els llibres, ja em donaré per satisfet.

Hi vaig arribar d’una manera curiosa. La crítica, crec que al diari Ara, del seu darrer llibre “Basat en una història real” i les referències a l’anterior, em van portar a comprar i llegir “Res no s’oposa a la nit“. Una història familiar amb un entramat de relacions de vegades tòxiques, secrets amagats, confessats, inconfessables i dubtosos, amb un punt d’intemporalitat que no li resta gens al seu innegable realisme… De seguida vaig notar que estava llegint un gran llibre, un d’aquells llibres que marquen un abans i un després en els hàbits de lectura o si més no en el tipus de llibres que busques quan et fas una pregunta del tipus “quin llibre puc llegir ara?”

Llavors, un cop acabat, em vaig decidir a llegir “Basat en una història real“. Un llibre escrit, sigui veritat o no, com a una mena de continuació o millor dit conseqüència de l’anterior. Una història que, com vaig llegir en un blog surt d’aquell “i ara què?” que es genera després de l’escriptura (jo afegiria que també després de la lectura) d’un gran llibre. Doncs aquest “i ara què?” és la por, la por que aflora perquè et sap greu haver-te despullat o haver despullat massa al teu entorn, als que et coneixen, t’estimen (o no), als que d’una manera o altra cada dia t’avaluen… Però també és una mena d’història de suspens en què constantment el lector dubta de la realitat del què està passant i es veu aclaparat per presagis nefasts de com pot acabar la història. I en certa manera, posats a t

reure-li punta al llapis, és una novel·la que ens porta a reflexionar sobre el procés de l’escriptura, les seves dificultats i la necessitat o no de que allò que escrivim tingui un contacte amb la realitat i amb la vida real de l’escriptor. Una mica, la pregunta ve a ser “té sentit escriure de coses que no et passen, o només el té fer-ho d’allò que coneixes?”.

Segurament simplifico molt i sóc maldestre en les comentaris però espero que qui llegeixi aquestes línies faci el petit esforç de comprendre’m.

Finalment he arribat a un tercer llibre de l’autora: “No i jo“, escrit uns quants anys abans que

els llibres a què he fet referència. Un llibre més breu que els anteriors, que descriu la història de una adolescent intel·lectualment avançada amb una noia sense sostre, la influència d’una en l’altre, les reflexions sobre el mon des del punt de vista adolescent, l’acceptació, però també la rebel·lia davant la constatació de que “les coses són com són”. Un llibre a la vegada dur i sensible, escrit amb un estil pròxim al que podria tenir quan parla una persona  jove i que, malgrat que està basat en vides de noies i nois adolescents, no te res de literatura juvenil.

He tingut la sort que, a la feina, diverses persones (cal aclarir que, en tots els casos, són dones?) han llegit un o més d’aquests llibres i algun altre de l’autora. Són llibres dels que, un cop llegits, un té la necessitat de parlar-ne, comentar si aquell personatge l’hem vist igual, si allò que passa té per tothom la mateixa explicació, els trets de la personalitat de les protagonistes (o la protagonista)…

Res, que tot això només era per dir que si no l’heu llegida, llegiu aquesta autora francesa de la qual no em dol dir que m’he convertit en fervent seguidor.

 

No és que no passin coses…

Mig any sense escriure al blog és quelcom que no sé si em puc permetre. Sobretot perquè si no ho he fet no és perquè no hagin passat coses. Les coses que passen ens poden afectar a nivell personal, laboral, espiritual, social… Tots els àmbits de la vida pròpia es veuen afectats per la mort de persones properes, per la conflictivitat política i/o social, l’impacte de fets com ara un atac terrorista, els replantejaments més o menys profunds de com portar la vida laboral… o fins i tot les lectures que un hagi fet al llarg d’una temporada més o menys llarga

Actualment no em ve de gust parlar en un  blog personal ni d’atemptats ni de determinats aspectes de la política actual. La gent que em coneix una mica ja sap com penso i saben que en molts aspectes estic perdent aquella contenció formal per la que a mi sempre m’havia agradat que em reconeguessin. Però avui en dia i veient el pa que s’hi dona, opino que cada vegada que ens pensem que des d’un determinat pensament polític estem parant pacíficament i pacientment (amb un somriure, fins i tot) l’altra galta el que acaba passant en realitat és que ens carden l’hòstia i de pas ens arrenquen un dit. Aquests dies d’absurditats i xantofòbia m’ha vingut al cap la frase que un dirigent d’una petita organització política en la que vaig militar als anys setanta m’havia dit alguna vegada davant les meves vel·leïtats pseudo-gandhianes: “no et confonguis, el fet que siguem pacífics no vol dir que siguem pacifistes i si cal, quan toqui ja deixarem de banda aquest pacifisme”.

La situació actual em porta a invertir una mica el sentit d’aquella expressió. Ser pacifista no ha de voler dir forçosament ser idiota. Hi ha aquella frase de Joan Sales que deia que els catalans fa 500 anys que som imbècils però que no es tracta de deixar de ser catalans sinó de deixar de ser imbècils. Apliquem-ho doncs en termes que comencen a vorejar la necessitat de l’autodefensa: segurament no es tracta de deixar de ser pacifistes sinó de deixar de ser pacífics. La versió endolcida de la història ens ha volgut fer creure que el Regne Unit va donar la independència a l’Índia pel pacifisme de Gandhi. No dic que no hi influís, però sense la mala llet d’altres sectors hindús i pakistanesos, probablement Gandhi seria només un record amable i fins i tot exòtic (i encara dubto que hi sortís) als llibres d’història que fins i tot potser, només potser, seguirien explicant l’Índia com a part de l’Imperi Britànic.

Mandela va sortir de la presó a Sud-Àfrica defensant l’enteniment i la pau i la reconciliació, però sense la persistència de les accions de la gent del Congrés Nacional, el més fàcil és que hagués acabat morint de vell empresonat.

No defenso la violència, ni hi crec. Només reflexiono sobre el fet que la situació actual al nostre país no es pot arreglar des de la indolència i el misticisme contemplatiu que sembla que tenen alguns dels polítics actuals, fins i tot els empresonats . Possiblement un dels “mals” d’això que hem anomenat “procés” ha estat que ens hem cregut tant la transversalitat que no hem acabat de veure que aquesta suposada transversalitat l’estaven dirigint unes elits que costa de creure’s que tinguin un interès real a canviar l’statu quo.

Em reconec sobiranista i dels de “com més aviat millor i, si pot ser, ara”. Però no a qualsevol preu, sobretot si aquest preu és mantenir el mateix model de societat que tenim ara, un model que alguns dels que ara marquen el paquet de l’equidistància van ajudar a mantenir (i consolidar per exemple en el cas de la sanitat, la seguretat pública i, especialment els serveis socials quan durant el tripartit van tenir l’oportunitat de “pillar catxo”).

En fi, que he descobert en mi mateix una capacitat de rancúnia que em desconeixia, que no seré capaç de perdonar les forces polítiques (i les persones que s’hi estan d’acord) que ens estan atropellant amb les seves decisions (prenent-les, proposant-les o compartint-les) tots aquests dies. Que m’ofen que parlin de “cosir ferides” quan això ja no és una ferida sinó una placa tectònica que s’ha separat. I que em sento traït i insultat en  la meva intel·ligència quan recordo com en els moments de màxima mobilització, quan pensàvem que érem a les portes d’un nou món que estàvem disposats a defensar fins les conseqüències que calguessin, ens van enviar a dormir i bona nit i tapa’t.

Perquè quan les explicacions arriben tard i malament sonen més a excusa que a raó.

D’aquí uns dies votarem. En el meu cas amb una pinça al nas, no per la força per la que ho faré que em sembla l’única coherent ara per ara, sinó perquè si hem arribat aquí és per la ineptitud d’uns i perquè a l’altra banda són senzillament males persones.

Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Heroisme i càncer

Hi ha una certa tendència a convertir en herois lluitadors, com si de semidéus grecs es tractés, les persones amb repercussió mediàtica que tenen càncer. Els casos de’n Carles Capdevila, Johann Cruyff, Rocio Jurado, Pau Danés, etc., ho posen de manifest. No solament han sofert una malaltia que per ella mateixa és una putada (i perdoneu-me’n l’expressió) sinó que a més ens han retransmès, gairebé on-line la seva intervenció quirúrgica, la quimioteràpia, la radioteràpia, els efectes secundaris dels tractaments, la seva manera d’afrontar la malaltia… i el que semblava la seva pràctica curació poques setmanes abans de morir, en alguns casos.  I ja sigui per la seva voluntat o perquè mediàticament és el que tocava, els hem vist com uns herois que lluitaven contra una malaltia injusta que s’havia acarnissat en ells.

Lluitar. Aquesta és la paraula que des de molts escenaris se’ns repeteix quan parlem del càncer. “Després de lluitar durant x mesos contra una llarga malaltia, tal persona ha mort…”.

Si escric aquestes línies és perquè estic emprenyat. Emprenyat perquè es tendeix a equiparar l’afrontament del càncer amb una confrontació bel·licista. Qui té un càncer ho afronta, tan bé com pot, però no hi lluita. La lluita es fa des de la investigació en tots els sentits: prevenció, detecció precoç, tractament quirúrgic, quimioteràpia, radioteràpia, pal·liació dels símptomes.  El càncer no és una sola entitat. Sota aquesta denominació s’hi aixopluguen moltes malalties caracteritzades pel creixement irregular de les cèl·lules d’un òrgan o teixit. Algunes es poden arribar a curar, d’altres només es curen si el seu diagnòstic és prou precoç per a permetre-ho. En cap cas es curaran només amb la voluntat o la “lluita” del malalt, per més actitud positiva que s’hi posi.

Quan un pacient amb càncer acaba morint, de què parlem? D’un fracàs de la medicina? De la pèrdua individual d’un combat del malalt? Segurament, de cap de les dues coses. Només, per desgràcia, de l’evolució natural de la tendència autodestructiva de les cèl·lules dels nostres teixits.

Per la meva feina, però no només per ella, conec dotzenes de persones que “van tenir un càncer” i van sobreviure-hi. El tipus de càncer, la seva facilitat per ser extirpat o tractat, l’edat de la persona, van ajudar-hi. Però en conec (o n’he conegut) molts d’altres, alguns d’ells amics, que van aconseguir viure (conviure?) amb el seu càncer durant un parell o tres d’anys i al final van acabar deixant-nos a edats en la que un diria que és injust que això passi. Alguns van fer això que als medis els agrada dir “lluitar”: van buscar tractaments, van forçar intervencions, van canviar dietes, estils de vida… i van morir, potser no al cap dels sis mesos que se’ls havia pronosticat, però sí al cap de dos o tres anys, després de doloroses tongades de quimioteràpia o de radioteràpia, amb els seus inevitables efectes secundaris. D’altres no van poder suportar aquests efectes i van decidir aturar els tractaments i, conscients de com de malament anaven les coses, van orientar la seva vida a buscar una certa pau i “deixar les coses arreglades”, intentant a la vegada obtenir tractaments que milloressin prou els símptomes de la seva malaltia com per dur durant el màxim de temps possible la millor qualitat de vida possible.

De vegades m’he plantejat quina actitud prendria si a mi em diagnostiquessin un càncer. Aniria “a totes”? Demanaria els últims i millors tractaments? Demanaria entrar en els últims assaigs clínics amb el darrer citostàtic fabricat? Hi ha un cert pudor que em fa dir “no ho sé”, però en el fons la meva idea és que intentaria que em deixessin tranquil, m’ajudessin a passar-ho com menys malament millor i que no m’atiborressin de medicaments d’eficàcia dubtosa, sinó nul·la.

Perquè arribats a una certa edat, ¿quina és la diferència entre viure sis mesos sabent el què ha de passar o dos o tres anys amb el dubte de si la malaltia se t’endurà per davant en qualsevol moment (sigui per ella mateixa o pel tractament, o per complicacions…)? Personalment, optaria per la primera possibilitat. Per a mi és important saber on sóc i el que espero. Tolero malament la incertesa i la vida tampoc no em sembla res tan preuat com per aferrar-m’hi de manera gairebé irracional.

Però això és una opinió personal. Tothom pot opinar el contrari, només faltaria! Algú dirà que és covardia i jo podria respondre que la covardia és amagar-se de la realitat, fer creure que s’està guanyant una batalla que ningú no lliura. Dedicar els esforços a lloar l’actitud “valenta” (que és certa) de qui té una d’aquestes malalties, però oblidar que el que hem de fer és posar els recursos allà on han de ser: investigació i prevenció, i quan aquests fracassen o no s’hi arriba a temps, potenciar l’abordatge pal·liatiu perquè ningú no pateixi els horrors que molts de nosaltres hem vist patir amb aquestes malalties. I no estic qüestionant el paper de la quimioteràpia o la radioteràpia, però hem de ser conscients que més d’una vegada són tractaments que sembla que només s’administrin perquè no sembli que no es fa res.

I quan parlo de posar els recursos en llocs concrets, crec que això implica també educar els metges, especialment els oncòlegs. Perquè encara que alguns personatges mediàtics estiguin encantats amb el seu oncòleg o oncòloga, aquesta no és sempre la percepció que tenen els malalts, especialment aquells que “no poden entrar en un protocol” perquè el càncer està massa avançat o perquè tenen una edat que no els fa “elegibles”. Massa sovint es lamenten (i fixeu-vos que no dic que “es queixen”) que els han dit que no hi havia res a fer sense mirar-los a la cara, i sense transmetre un mínim d’empatia o compassió (entenent ambdós termes en el sentit de “posar-se en el lloc de l’altre”). Massa sovint ens expliquen que “saben el que tenen” però ni el metge ni la seva família els ho han volgut explicar. O fins i tot que ells “no demanen res” per no fer patir la família. Segueixen existint les conspiracions de silenci a l’entorn d’aquestes malalties i els metges no sempre fem tot el necessari per trencar-les. Tothom pot parlar de casos individuals en que no és així, però si em fan treure un factor comú o dibuixar un perfil de la situació diria que els oncòlegs no parlen prou amb els malalts i les famílies demanen que s’amagui la situació als pacients.

De vegades pensem en una societat idíl·lica en què el càncer “serà derrotat”. Però hi som molt lluny, per més que els personatges més o menys mediàtics que el pateixen ens portin a un nivell de consciència que ens fa pensar que estem molt més enllà del que som. I això no vol dir que no tingui valor el què fan, que en té molt: ens ajuden a no tenir una actitud derrotista davant d’aquestes malalties. Però em demano si tota la repercussió mediàtica que tenen no te un efecte culpabilitzador sobre els qui ens agafaríem les coses més amb calma i arribada la circumstància no ens entestaríem a viure uns dies més només pel sol fet de viure.

Recital a Barcelona

El dia 15 de maig, en el marc de la Setmana de la Poesia (que tindrà lloc entre el 10 i el 16 de maig), una quinzena de poetes participarem en el recital “Per l’escletxa que ens fibla”.

L’acte, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, tindrà lloc a les 19:00 al Pati Manning, al carrer Montalegre. A sota hi ha l’enllaç al targetó on hi consta els noms dels i les participants.

Per l’escletxa

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

Cartografia

 

Un somni: dibuixar discretament
un mapa del tresor damunt la pell.
Vull dir, trenar camins que em condueixin
a tu, fins a tu i des de tu mateixa.

Poema Cartografia, del llibre Els caus del cuc, edicions Neopàtria (2017)

 La fotografia és d’Aneta Ivanova i  està extreta del blog  https://fr.pinterest.com/source/theinspirationgrid.com

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.

poema inèdit

la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu