Necessito parlar d’una escriptora

A aquestes alçades probablement no descobreixo el valor i la qualitat de Delphine de Vigan. Però fa dies que vaig donant voltes a la necessitat de parlar-ne. I se fent-ho contribueixo a que alguna persona més en llegeixi els llibres, ja em donaré per satisfet.

Hi vaig arribar d’una manera curiosa. La crítica, crec que al diari Ara, del seu darrer llibre “Basat en una història real” i les referències a l’anterior, em van portar a comprar i llegir “Res no s’oposa a la nit“. Una història familiar amb un entramat de relacions de vegades tòxiques, secrets amagats, confessats, inconfessables i dubtosos, amb un punt d’intemporalitat que no li resta gens al seu innegable realisme… De seguida vaig notar que estava llegint un gran llibre, un d’aquells llibres que marquen un abans i un després en els hàbits de lectura o si més no en el tipus de llibres que busques quan et fas una pregunta del tipus “quin llibre puc llegir ara?”

Llavors, un cop acabat, em vaig decidir a llegir “Basat en una història real“. Un llibre escrit, sigui veritat o no, com a una mena de continuació o millor dit conseqüència de l’anterior. Una història que, com vaig llegir en un blog surt d’aquell “i ara què?” que es genera després de l’escriptura (jo afegiria que també després de la lectura) d’un gran llibre. Doncs aquest “i ara què?” és la por, la por que aflora perquè et sap greu haver-te despullat o haver despullat massa al teu entorn, als que et coneixen, t’estimen (o no), als que d’una manera o altra cada dia t’avaluen… Però també és una mena d’història de suspens en què constantment el lector dubta de la realitat del què està passant i es veu aclaparat per presagis nefasts de com pot acabar la història. I en certa manera, posats a t

reure-li punta al llapis, és una novel·la que ens porta a reflexionar sobre el procés de l’escriptura, les seves dificultats i la necessitat o no de que allò que escrivim tingui un contacte amb la realitat i amb la vida real de l’escriptor. Una mica, la pregunta ve a ser “té sentit escriure de coses que no et passen, o només el té fer-ho d’allò que coneixes?”.

Segurament simplifico molt i sóc maldestre en les comentaris però espero que qui llegeixi aquestes línies faci el petit esforç de comprendre’m.

Finalment he arribat a un tercer llibre de l’autora: “No i jo“, escrit uns quants anys abans que

els llibres a què he fet referència. Un llibre més breu que els anteriors, que descriu la història de una adolescent intel·lectualment avançada amb una noia sense sostre, la influència d’una en l’altre, les reflexions sobre el mon des del punt de vista adolescent, l’acceptació, però també la rebel·lia davant la constatació de que “les coses són com són”. Un llibre a la vegada dur i sensible, escrit amb un estil pròxim al que podria tenir quan parla una persona  jove i que, malgrat que està basat en vides de noies i nois adolescents, no te res de literatura juvenil.

He tingut la sort que, a la feina, diverses persones (cal aclarir que, en tots els casos, són dones?) han llegit un o més d’aquests llibres i algun altre de l’autora. Són llibres dels que, un cop llegits, un té la necessitat de parlar-ne, comentar si aquell personatge l’hem vist igual, si allò que passa té per tothom la mateixa explicació, els trets de la personalitat de les protagonistes (o la protagonista)…

Res, que tot això només era per dir que si no l’heu llegida, llegiu aquesta autora francesa de la qual no em dol dir que m’he convertit en fervent seguidor.

 

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

Carrers de diumenge

Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.

obstinacions

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

View original post

Recuperant el tiet Enric (a propòsit d’un llibre sobre l’Enric Cluselles)

Per Sant Jordi, i per motius diversos, no vam poder anar a regirar i comprar llibres fins gairebé les vuit del vespre. Potser si no hagués estat perquè a aquella hora la llibreria ja no estava a vessar de gent m’hagués passat desapercebut el fet que en un prestatge del sector de llibres en català, des de la portada d’un llibre em mirava un ninot de traços que em resultaven coneguts.

Vaig obrir i fullejar el llibre i allà estaven un munt de ninots i dibuixos, fotografies, ex-libris, portades de llibres que en un moment o altre de la meva infantesa i joventut havien passat per davant dels meus ulls.

L’Enric Cluselles era un tiet-avi meu, casat amb una de les germanes del meu avi, l’Amàlia Casals, la més petita de les tietes àvies. Era molt amic (no sé si es podria dir que havien estat amics íntims) de’n Pere Calders, que també va estar casat amb una altra tieta-àvia meva, la Mercè Casals, de qui es va separar durant l’exili a Mèxic i amb qui, amb tot, va mantenir posteriorment una bona relació. El llibre parla, o potser és millor dir que esmenta, la relació amb les germanes Casals, reprodueix un fragment d’un dietari de la Mercè (per a mi, la tieta Mercè), i exposa alguns ex-libris que l’Enric havia dissenyat per a aquella generació de la meva família. Més enllà de la intenció del Julià Guillamon de reivindicar o recordar l’obra de disseny gràfic de l’Enric Cluselles, el llibre m’ha aportat una eclosió de records i ha posat valor a detalls que en la infantesa quedaren dissimulats per les curioses relacions que s’estableixen dins totes les famílies.

No puc dir que tinguéssim a casa molta relació amb l’Enric i l’Amàlia. Ells vivien a Vallcarca i nosaltres al Raval, on també vivia l’Antoni Casals i Baltà, el meu avi, que podríem anomenar el gran de la nissaga. Vam tenir un contacte puntual amb ells, sobre tot perquè per al meu pare, metge com l’avi (i com jo) i que d’alguna manera encarnava la branca “sèriosa” (i possiblement malcarada) de la família, els de Vallcarca eren un sector difícil de comprendre per les seves “excentricitats artístiques”. Tot i així, li era reconeguda a l’Enric una ascendència suficient com per demanar-li que participés en els esdeveniments familiars de la manera que més se li valorava: fent uns dibuixos commemoratius o participacions.

És així, que tinc a les meves mans tres obres personals que ara em ve de gust compartir i que poso a disposició del Julià Guillamon per si li serveixen per ampliar les dades que disposa sobre l’Enric.

La primera és una participació de naixement. En una mena de podi, estem disposats l’avi (Antoni I), el meu pare (Antoni II) i jo (Antoni III), i es notifica l’arribada al món de la tercera generació de doctors Casals.

 

 

 

 

 

La segona imatge és el regal que em va fer quan vaig acabar la carrera de Medicina: un bloc de receptes, la primera de les quals duia, fet pocs segons abans d’entregar-me-les, un dibuix d’un jove metge pensant que “li futarà” de recepta a un hipotètic malalt. Es va permetre la llicència d’escriure “Antoni Casals III -Metge” com encapçalament de la recepta.

I la tercera, la participació de casament,  de l’any 1985, en què ens va fer una elaborada caricatura en què, envolatats d’angelets, comunicàvem que ens casàvem la segona quinzena de juliol.

Hi ha un moment tendre en el record de l’Enric. Crec que era l’any 76 o 77, quan el Josep Maria Casals va tornar, per uns dies, de Mèxic. La foto amb la que tanco aquest record és la que els recull a ell (el de la barba, a la dreta de la fotografia), i els cinc germans Casals: l’Antoni, el meu avi, al davant d’ell; el Josep Maria i l’Amàlia la seva dona, la Joana i la Mercè, junt amb la Maria, la meva àvia.

Marguerite Duras: un apunt breu

Crec recordar que era l’any 1977 quan, en una de les meves passejades Rambla avall, vaig entrar a la llibreria Documenta i vaig comprar, sense saber ben bé quin era Marguerite Duras un llibre que contenia dues narracions. La primera, Detruire, dit-elle (Destruir, dice), i la segona duia per títol (el reescric de memòria) Abahn, Sabana, David. Em van provocar un fort impacte. Després de llegir i comentar autors com Hermann Hesse (El llop estepari, Demian, Sidharta…), o llibres com La metamorfosi de Kafka, o algunes de les esplèndides novel·les negres de Pedrolo o encara més de la col·lecció de la cua de palla, la sensació de llegir un text en què el temps pràcticament quedava suspès i l’ambient i relació entre els “protagonistes” era com a mínim asfíctic, em va provocar una mena de curt-circuit que després s’ha repetit en tenir entre les mans altres obres de la mateixa autora (com ara Moderato cantabile, L’amant, o Els ulls verds). De Duras m’agrada sobre tot l’ambient inquietant, aquest no saber si els protagonistes de les obres van o tornen, cosa que val també per al tempo en que estan escrites. Molta gent associa Duras sobre tot a dues pel·lícules: Hiroshima mon amour i L’amant. Curiosament, a mi el primer que m’ha vingut al cap avui ha estat un llibre, Détruire, dit-elle, que no és ni de bon tros el més conegut o emblemàtic de l’autora. Coses, suposo, de la memòria i sobre tot de les emocions.

Poesia i cançó, encara. Ponç Pons i Guiem Soldevila.

Vaig descobrir Ponç Pons el 2007. Ho sé perquè vaig comprar el llibre Nura el maig del 2007. Tinc el mal o bon costum d’escriure, a mode d’ex-libris, la data de compra dels llibres a la seva primera pàgina. Això, que no sé si te cap utilitat real, els dota de cara a mi mateix d’una mena de tendresa addicional.

El llibre Nura, publicat per Quaderns Crema el 2006 recull l’obra amb que sota el títol Tractat de l’enyor el poeta menorquí va guanyar la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 2002. El meu sistema de compra de llibres de poesia és molt simple: em crida l’atenció el nom i/o l’autor, l’obro per qualsevol pàgina i si em sembla que el que llegeixo en un poema s’ajusta als meus gustos o fins i tot al meu estat d’ànim en un moment determinat, el compro. Recordo què vaig llegir en aquest llibre que em va dur a comprar-lo. El poema VI, que duu per títol L’OBSCUR ERRANT comença:

Sé que lluny de fineses arrib a l’edat

perillosa i roent on es cou l’adulteri.

De tornada d’enlloc pelegrí de quimeres

torn a escriure de nit per salvar un temps perdut

a una cambra d’hotel que m’angoixa i m’ofega.

Alguns anys després de comprar aquest llibre, escoltava una cançó de Guiem Soldevila en un disc que la revista Enderrock publicava, corresponent al concurs Miquel Martí i Pol en què diversos autors musicaven poemes de diferents poetes. En escoltar la lletra de Godotus vaig tenir una sensació de dejà vû i em va semblar identificar concretament dos versos:

Trinxerats als turons hi ha fusells apuntant

amb odi criminal la por de Sarajevo

Godotus és el poema V de Nura. El poema és preciós i esfereïdor a la vegada. Ponç Pons practica no sé si conscientment allò del pensa localment i actua globalment. És capaç de portar-nos en la transició que permeten uns pocs versos de Montgofre a Rwanda i Sarajevo. I Guiem Soldevila ho canta transmetent-nos tota l’emoció de qui intenta, en paraules del poeta “dotar de sentit la bondat i l’absurd”.

Us en deixo l’enllaç al vídeo de YouTube on el cantant menorquí posa música a l’emoció dels versos de Pons. I hi afegeixo un fragment d’un poema del mateix llibre, Teoria de l’absència, també musicat pel mateix autor, tot i que aquest poema, també bellíssim no he aconseguit trobar-lo en vídeo.

I aquí l’enllaç a l’arxiu YouTube de Godotus:

Recital a l’espai iroom

Ahir vaig participar a un recital poèticomusical que, si se’m permet la immodèstia va posar de manifest com és possible realitzar actes de gran voltatge cultural fora dels circuits oficials de la cultura a casa nostra.

De la mà de la Marta Pérez Sierra (http://www.martaperezsierra.com) i la seva capacitat per mobilitzar i establir complicitats, la sala iroom (http://iroombcn.plisweb.com), un espai polivalent situat al bell mig de Gràcia va acollir un espectacle en que música i poesia es van fusionar per fer gaudir els més de cinquanta assistents d’una vetllada esplèndida.

A la primera part la música de la flauta travessera de l’Estel·la Broto va acompanyar i remarcar la poesia de la Marta Pérez, recitada de manera esplèndida i sensual per ella mateixa i pels rapsodes Joan Opi, Jordi Manuel, i Joana Cortils.  Els rapsodes no només van declamar els poemes dels llibres Bocins i SMS, Sexe mòbil singular sinó que pràcticament els van interpretar com si es tractés d’una dramatització dels poemaris. La música triada per l’Estel·la Broto posava el contrapunt perfecte i acompanyava encertadament cada una de les poesies de la Marta.

A la segona part Sònia Moll, Georgina Castillo, Rosa M Arrazola i jo mateix vam posar el nostre granet de sorra a l’espectacle recitant diversos poemes publicats o inèdits de la nostra collita. La varietat d’estils de poesia i fins i tot de maneres d’interpretar-la i la participació en diversos moments de la flauta de l’Estel·la va fer que aquesta segona part fos força interessant i entretinguda i que, qualitativament, no desmereixés en absolut la globalitat de l’acte.

Van tancar la sessió la Maria Antònia Massanet i la Maria Jo Ribas, responsables d’aquest projecte que és l’espai polivalent iroom i autores del llibre el moll de l’os, del qual la mateixa Maria Antònia (que porta el bloc Poeta Llaminera (http://poetallaminera.wordpress.com/tag/poeta-llaminera) i ens va oferir uns bombons senzillament deliciosos) es va veure obligada a recitar “de memòria” un esplèndid poema.

En fi, una gran vetllada que ens va fer sortir del local a tots, públic, rapsodes, poetes i poetesses, música…  amb un somriure d’orella a orella i amb la sensació d’haver participat, com he dit al començament, a tots plegats, en un acte d’un elevat voltatge cultural.

Un poema de Saramago: Programa

Reviso els meus primers blocs. Recupero del 23 de maig de 2005 (7 anys!!) una entrada amb un poema de Saramago.

**********

Segueixo llegint, de nits, els “Poemes Possibles” de Saramago. Sé que no sóc l’únic que ho fa. El portugués és un idioma sonor i entenedor, però la versió catalana de Josep Domènech Ponsatí en aquesta edició bilingüe és preciosa, encara que no sempre conservi la mètrica.

En l’esforç de néixer hi ha el final,
en la ràbia de créixer es continua
en la prova de viure s’agria la sal
en la cavada de l’amor se sua i ressua.

Remei, només morint: és bon senyal.

Programa (José Saramago)

Avui estic cansat. Faré una passada d’espieta a la recerca de blocaires desapareguts/des, de blocaires reflexius/ives, i de blocaires tenebrosos, i me n’aniré a dormir (que avui un camió se m’ha carregat el vidre del cotxe i demà he d’anar a treballar en tren…!)

publicat per primera vegada a “Memòria Restringida:

 http://memoria-restringida.blog.cat/2005/05/23/programa_mes_poemes_de_saramago/

[@more@]

Mals averanys

…Cal una època per bastir una ciutat, una hora per destruir-la. Una selva es torna cendra en un moment; s’ha format en molts anys. Totes les coses subsisteixen i prosperen gràcies a grans precaucions; s’esmicolen ràpidament i sobtada. Qualsevol canvi que la Natura faci a l’ordre del món basta per a l’extermini dels mortals…

 

L. A. Seneca: Qüestions naturals, llibre III.

La meva primera lectura de Gabriel Ferrater

Avui que Ferrater hauria fet 90 anys i que la xarxa i les xarxes van plenes de cites i recordatoris, he tornat a agafar l’exemplar de Les Dones i els Dies, un llibre que possiblement va ser la causa de què en un moment determinat jo comencés a escriure poesia.

El curs 1974-1975 jo feia el que aleshores es coneixia com 6è de Batxillerat. A l’escola on anava (IPSE, al carrer Casanova, cantonada amb Londres, una escola que encara existeix però que ha canviat molt pel que fa al seu aspecte exterior en relació a principis dels anys 70) un grupet d’estudiants que passàvem per “conscienciats” vam pactar amb el professor de català que deslliurés de la classe a aquells a qui no interessava i que convertís les dues hores setmanals de la resta en una mena de “tertúlia literària”. El professor, que era estudiant de Filologia si no recordo malament, s’hi va avenir i en algun moment ens va advertir que “aprendríem a llegir poesia”.

I per fer-ho, res millor que el que havia estat professor seu, un “gran poeta, diferent de tot el que fins ara us hauran ensenyat”, ens va dir. Amb ell vam aprendre a comptar síl·labes, a llegir rima consonant i assonant, a entendre (teníem catorze i quinze anys) que la poesia no eren floretes i amors cursis i rimats… Que era possible escriure sobre coses comunes, sobre la fam després de la guerra, sobre amors carnals. Vam analitzar el Poema Inacabat i avui he somrigut, quan he comprovat que vam anar marcant rimes, ritmes, i números de versos… encara que per motius que no em venen a la memòria al meu llibre només hi ha marcats fins el 385. Vam deixar el llibre, de la col·lecció CARA i CREU (edicions 62), tot guixat, amb anotacions al marge, aclariments de les metàfores i subratllats de paraules que ens resultaven difícils d’entendre.

Ensenyar a començar a llegir poesia a una dotzena de nanos de 14 i 15 anys a través de Ferrater era (i és) un exercici de risc ja que podríem haver fugit en espantada. En canvi ens va tenir “enganxats” durant els mesos següents, uns mesos durant els quals no només vam abocar-nos a la lectura poètica sinó que també ens vam submergir a l’univers de Manuel de Pedrolo a través del seu “M’enterro en els fonaments”, una novel·la que tampoc no responia a les estructures narratives a les que fins aquell moment havíem estat acostumats.

Serveixin, doncs, aquestes línies com a contribució a l’homenatge que avui circula per la xarxa i, per part meva, com a agraïment col·lateral a un aleshores jove professor de català de qui, dissortadament, no aconsegueixo recordar el nom i que m’imagino que, segurament, mai no va ser prou conscient de com va aconseguir influir-nos en aquell moment i, encara més, en el futur.