Category Archives: llibres

Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

4 comentaris

Filed under General, llibres, mort, poesia

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Resultat d'imatges de darrere els vidres

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

1 comentari

Filed under General, literatura, llibres, poesia

Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

foto de Antoni M. Bonet.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Deixa un comentari

Filed under llibres, poesia

Recuperant el tiet Enric (a propòsit d’un llibre sobre l’Enric Cluselles)

20160425_064854-1Per Sant Jordi, i per motius diversos, no vam poder anar a regirar i comprar llibres fins gairebé les vuit del vespre. Potser si no hagués estat perquè a aquella hora la llibreria ja no estava a vessar de gent m’hagués passat desapercebut el fet que en un prestatge del sector de llibres en català, des de la portada d’un llibre em mirava un ninot de traços que em resultaven coneguts.

Vaig obrir i fullejar el llibre i allà estaven un munt de ninots i dibuixos, fotografies, ex-libris, portades de llibres que en un moment o altre de la meva infantesa i joventut havien passat per davant dels meus ulls.

L’Enric Cluselles era un tiet-avi meu, casat amb una de les germanes del meu avi, l’Amàlia Casals, la més petita de les tietes àvies. Era molt amic (no sé si es podria dir que havien estat amics íntims) de’n Pere Calders, que també va estar casat amb una altra tieta-àvia meva, la Mercè Casals, de qui es va separar durant l’exili a Mèxic i amb qui, amb tot, va mantenir posteriorment una bona relació. El llibre parla, o potser és millor dir que esmenta, la relació amb les germanes Casals, reprodueix un fragment d’un dietari de la Mercè (per a mi, la tieta Mercè), i exposa alguns ex-libris que l’Enric havia dissenyat per a aquella generació de la meva família. Més enllà de la intenció del Julià Guillamon de reivindicar o recordar l’obra de disseny gràfic de l’Enric Cluselles, el llibre m’ha aportat una eclosió de records i ha posat valor a detalls que en la infantesa quedaren dissimulats per les curioses relacions que s’estableixen dins totes les famílies.

No puc dir que tinguéssim a casa molta relació amb l’Enric i l’Amàlia. Ells vivien a Vallcarca i nosaltres al Raval, on també vivia l’Antoni Casals i Baltà, el meu avi, que podríem anomenar el gran de la nissaga. Vam tenir un contacte puntual amb ells, sobre tot perquè per al meu pare, metge com l’avi (i com jo) i que d’alguna manera encarnava la branca “sèriosa” (i possiblement malcarada) de la família, els de Vallcarca eren un sector difícil de comprendre per les seves “excentricitats artístiques”. Tot i així, li era reconeguda a l’Enric una ascendència suficient com per demanar-li que participés en els esdeveniments familiars de la manera que més se li valorava: fent uns dibuixos commemoratius o participacions.

És així, que tinc a les meves mans tres obres personals que ara em ve de gust compartir i que poso a disposició del Julià Guillamon per si li serveixen per ampliar les dades que disposa sobre l’Enric.

La primera és una participació de naixement. 20160425_181459En una mena de podi, estem disposats l’avi (Antoni I), el meu pare (Antoni II) i jo (Antoni III), i es notifica l’arribada al món de la tercera generació de doctors Casals.

 

 

 

 

 

20160425_175522-1La segona imatge és el regal que em va fer quan vaig acabar la carrera de Medicina: un bloc de receptes, la primera de les quals duia, fet pocs segons abans d’entregar-me-les, un dibuix d’un jove metge pensant que “li futarà” de recepta a un hipotètic malalt. Es va permetre la llicència d’escriure “Antoni Casals III -Metge” com encapçalament de la recepta.

I la tercera, la participació de casament,  de l’any 1985, en què ens va fer una elaborada caricatura en què, envolatats d’angelets, comunicàvem que ens casàvem la segona quinzena de juliol.

20160425_175933-1

Hi ha un moment tendre en el record de l’Enric. Crec que era l’any 76 o 77, quan el Josep Maria Casals va tornar, per uns dies, de Mèxic. La foto amb la que tanco aquest record és la que els recull a ell (el de la barba, a la dreta de la fotografia), i els cinc germans Casals: l’Antoni, el meu avi, al davant d’ell; el Josep Maria i l’Amàlia la seva dona, la Joana i la Mercè, junt amb la Maria, la meva àvia.

20160425_181603

Deixa un comentari

Filed under General, literatura, llibres

Revisitant Sísif

Un dels meus esports preferits quan sóc sol a casa és plantar-me al davant dels prestatges de l’estudi (em resisteixo a anomenar biblioteca al conjunt de llibres que s’hi amunteguen, per bé que no deu ser una exageració dir que potser passen del miler) i obrir de manera més o menys aleatòria algun dels llibres que hi ha. Com conservo, entre molts dels costums, bons o dolents, de l’avi la tradició de marcar a la primera pàgina del llibre la data d’adquisició, anar a mirar aquesta pàgina genera sensacions temporals, gairebé de tesísifo2letransport, que afegeixen una emoció addicional al sol fet d’obrir un llibre. De fet l’avi disposava d’un ex-libris amb el què marcava diverses pàgines del volum i possiblement per a ell, aquesta marca tenia més un sentit de pertinença o possessió que no pas d’identificació o record de temps i circumstàncies en què un llibre arribava a casa.

Diverses circumstàncies relacionades amb la feina i també amb emocions personals m’han dut a buscar avui un llibre concret, El mite de Sísif, assaig d’Albert Camus publicat originalment l’any 1942 per Gallimard. La versió que en tinc a casa, editada per Vergara (dins la col·lecció Isard) el 1965 i traduïda per Joan Fuster (de qui n’és també el pròleg)  i Josep Palàcios duu marcada per mi la data del 25 de setembre del 1977. En aquell moment jo tenia divuit mal complerts, i estava a punt de començar el segon curs de la carrera de Medicina. No sé que hi buscava en el llibre però sí que recordo que havia llegit, induït precisament per l’avi, La pesta, un llibre que recordo que em va deixar un considerable sentiment d’angoixa, i L’estranger, aquest aconsellat per un amic d’escola, potser un parell d’anys abans.

No tinc elements que em permetin recordar on el vaig comprar, però en aquella època jo em movia entre un màxim de tres o quatre llibreries: la Documenta, la Públia, algunes llibreries de vell del carrer Aribau on entrava més a tafanejar que altre cosa, i una petita llibreria que hi havia al carrer Pintor Fortuny, a vint-i-cinc metres de casa, on comprava sobre tot  llibres i revistes catalanistes (sobre tot la revista Canigó que venia a ser una mena de portant-veu extraoficial i voluntariós de la llavors marginal esquerra independentista).

He buscat avui el llibre perquè la frase amb la que Camus inicia l’assaig és d’aquelles que se’t queden gravades des del primer cop que les llegeixes (i d’això fa uns quaranta anys, gairebé!): No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. I continua: Jutjar que la vida val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després.

De vegades, davant la mort d’algú, sobre tot si t’és proper o conegut et planteges el perquè de la mort (així, en general, no només la de la persona en qüestió) i t’acabes plantejant en paral·lel el perquè de la vida. Té sentit la vida, en si mateixa? Segurament qui serà més procliu a donar-ne una resposta positiva seran aquells que veuen la vida com un esforç per guanyar-ne o per merèixer-ne una altra de millor. Si no tens aquesta esperança, només tens dubtes, diuen alguns. I el dubte et porta a pensar en el suïcidi, reblen altres, jugant, com diu Camus, amb les paraules i tergiversant els termes tot induint la idea que negar un sentit a la vida condueix forçosament a declarar que no val la pena de ser viscuda.

Sovint amb alguns companys i companyes de la feina ens diem, mig en broma mig seriosament allò de “en realitat només som química” i la vida sorgeix i es manté a partir de reaccions químiques.  La vida, en general, no només la de les persones sinó la vida com a concepte, té molt component d’absurditat. Aquestes reaccions químiques que un bon dia es van començar a produir a l’univers ho van fer de la mateixa manera que podrien no haver-se produït. I d’allà venim nosaltres. De l’absurd. Un absurd que ens porta a saber o conèixer que la vida -concepte- és prèvia i posterior a la nostra vida -com a individus d’una espècie- però que en realitat, per a nosaltres només existeix mentre en tenim consciència. Però fins i tot, més enllà del fet de ser-ne conscients o no, segueix existint (o produint-se) la vida. Perquè no és només la vida de l’espècie a la que pertanyem (perquè algú ens ha encabit en una classificació que així ho diu) el que ve de l’absurd.

I al final de tot, només un certesa: som mortals, un dia hem de morir i tancar, vés quin absurd, el parèntesi que, absurdament es va obrir un dia.

Mentre, torno a mirar el llibre, repasso frases que hi tinc subratllades i idees que puc o no compartir. I m’adono que això, el record que et genera un llibre vell, també és vida. I que fins i tot dins de l’absurd hi ha coses que donen sentit a la vida. En aquest cas, a la pròpia.

 

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, mort, pensaments i reflexions

Llegir allò que un dia vam escriure

De tant en tant m’agrada rellegir els llibres que tinc publicats, un exercici que alguns autors desaconsellen no sense motiu donat que moltes vegades un no pot per menys que enrojolir-se davant d’algunes de les coses que ha arribat a escriure. A mi això m’ha passat sobre tot amb la relectura immediata de la cosa publicada, però amb el pas del temps, llegir de nou allò que vaig escriure ara fa cada vegada més anys em distancia de la crítica per acostar-me a un sentiment més pròxim a la tendresa que altra cosa.

El març del 2009 entregava a l’Israel Clarà, alma mater d’Editorial Òmicron, un recull de poemes que acabarien aplegats sota el títol d'”Una Obstinada Imatge”. Aquest llibre el vaig escriure com una mena d’exercici autoimposat de concreció i també per obligar-me a despullar de l’excessiva transcendència i simbolisme que em semblava que hi havia en molts dels meus poemes previs. Aquest intent crec que va quedar reeixit en el primer dels llibres que componen el volum, i que vaig titular “Les breus conformitats de cada dia”.

D’aquella Obstinada Imatge, recupero avui un poema que parla, i que almenys ho pretén fer amb senzillesa, de l’envellir en parella.

DSCF2823CLAROR DE TARDA

M’AGRADA COMPROVAR
com anem envellint l’un al costat de l’altra
i com passen les hores
i els dies amb els anys
que fa que aquest camí
va convergint. M’agrada
percebre la remor dels pensaments que calles.

 

Poema Claror de Tarda, inclòs a Una Obstinada Imatge, ed. Òmicron 2009

La fotografia és pròpia: La Freixneda, Matarranya

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, poesia

Marguerite Duras: un apunt breu

Crec recordar que era l’any 1977 quan, en una de les meves passejades Rambla avall, vaig entrar a la llibreria Documenta i vaig comprar, sense saber ben bé quin era Marguerite Duras un llibre que contenia dues narracions. La primera, Detruire, dit-elle (Destruir, dice), i la segona duia per títol (el reescric de memòria) Abahn, Sabana, David. Em van provocar un fort impacte. Després de llegir i comentar autors com Hermann Hesse (El llop estepari, Demian, Sidharta…), o llibres com La metamorfosi de Kafka, o algunes de les esplèndides novel·les negres de Pedrolo o encara més de la col·lecció de la cua de palla, la sensació de llegir un text en què el temps pràcticament quedava suspès i l’ambient i relació entre els “protagonistes” era com a mínim asfíctic, em va provocar una mena de curt-circuit que després s’ha repetit en tenir entre les mans altres obres de la mateixa autora (com ara Moderato cantabile, L’amant, o Els ulls verds). De Duras m’agrada sobre tot l’ambient inquietant, aquest no saber si els protagonistes de les obres van o tornen, cosa que val també per al tempo en que estan escrites. Molta gent associa Duras sobre tot a dues pel·lícules: Hiroshima mon amour i L’amant. Curiosament, a mi el primer que m’ha vingut al cap avui ha estat un llibre, Détruire, dit-elle, que no és ni de bon tros el més conegut o emblemàtic de l’autora. Coses, suposo, de la memòria i sobre tot de les emocions.

1 comentari

Filed under General, literatura, llibres