Category Archives: mort

Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Anuncis

4 comentaris

Filed under General, llibres, mort, poesia

Revisitant Sísif

Un dels meus esports preferits quan sóc sol a casa és plantar-me al davant dels prestatges de l’estudi (em resisteixo a anomenar biblioteca al conjunt de llibres que s’hi amunteguen, per bé que no deu ser una exageració dir que potser passen del miler) i obrir de manera més o menys aleatòria algun dels llibres que hi ha. Com conservo, entre molts dels costums, bons o dolents, de l’avi la tradició de marcar a la primera pàgina del llibre la data d’adquisició, anar a mirar aquesta pàgina genera sensacions temporals, gairebé de tesísifo2letransport, que afegeixen una emoció addicional al sol fet d’obrir un llibre. De fet l’avi disposava d’un ex-libris amb el què marcava diverses pàgines del volum i possiblement per a ell, aquesta marca tenia més un sentit de pertinença o possessió que no pas d’identificació o record de temps i circumstàncies en què un llibre arribava a casa.

Diverses circumstàncies relacionades amb la feina i també amb emocions personals m’han dut a buscar avui un llibre concret, El mite de Sísif, assaig d’Albert Camus publicat originalment l’any 1942 per Gallimard. La versió que en tinc a casa, editada per Vergara (dins la col·lecció Isard) el 1965 i traduïda per Joan Fuster (de qui n’és també el pròleg)  i Josep Palàcios duu marcada per mi la data del 25 de setembre del 1977. En aquell moment jo tenia divuit mal complerts, i estava a punt de començar el segon curs de la carrera de Medicina. No sé que hi buscava en el llibre però sí que recordo que havia llegit, induït precisament per l’avi, La pesta, un llibre que recordo que em va deixar un considerable sentiment d’angoixa, i L’estranger, aquest aconsellat per un amic d’escola, potser un parell d’anys abans.

No tinc elements que em permetin recordar on el vaig comprar, però en aquella època jo em movia entre un màxim de tres o quatre llibreries: la Documenta, la Públia, algunes llibreries de vell del carrer Aribau on entrava més a tafanejar que altre cosa, i una petita llibreria que hi havia al carrer Pintor Fortuny, a vint-i-cinc metres de casa, on comprava sobre tot  llibres i revistes catalanistes (sobre tot la revista Canigó que venia a ser una mena de portant-veu extraoficial i voluntariós de la llavors marginal esquerra independentista).

He buscat avui el llibre perquè la frase amb la que Camus inicia l’assaig és d’aquelles que se’t queden gravades des del primer cop que les llegeixes (i d’això fa uns quaranta anys, gairebé!): No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. I continua: Jutjar que la vida val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimensions, si l’esperit té nou o dotze categories, ve després.

De vegades, davant la mort d’algú, sobre tot si t’és proper o conegut et planteges el perquè de la mort (així, en general, no només la de la persona en qüestió) i t’acabes plantejant en paral·lel el perquè de la vida. Té sentit la vida, en si mateixa? Segurament qui serà més procliu a donar-ne una resposta positiva seran aquells que veuen la vida com un esforç per guanyar-ne o per merèixer-ne una altra de millor. Si no tens aquesta esperança, només tens dubtes, diuen alguns. I el dubte et porta a pensar en el suïcidi, reblen altres, jugant, com diu Camus, amb les paraules i tergiversant els termes tot induint la idea que negar un sentit a la vida condueix forçosament a declarar que no val la pena de ser viscuda.

Sovint amb alguns companys i companyes de la feina ens diem, mig en broma mig seriosament allò de “en realitat només som química” i la vida sorgeix i es manté a partir de reaccions químiques.  La vida, en general, no només la de les persones sinó la vida com a concepte, té molt component d’absurditat. Aquestes reaccions químiques que un bon dia es van començar a produir a l’univers ho van fer de la mateixa manera que podrien no haver-se produït. I d’allà venim nosaltres. De l’absurd. Un absurd que ens porta a saber o conèixer que la vida -concepte- és prèvia i posterior a la nostra vida -com a individus d’una espècie- però que en realitat, per a nosaltres només existeix mentre en tenim consciència. Però fins i tot, més enllà del fet de ser-ne conscients o no, segueix existint (o produint-se) la vida. Perquè no és només la vida de l’espècie a la que pertanyem (perquè algú ens ha encabit en una classificació que així ho diu) el que ve de l’absurd.

I al final de tot, només un certesa: som mortals, un dia hem de morir i tancar, vés quin absurd, el parèntesi que, absurdament es va obrir un dia.

Mentre, torno a mirar el llibre, repasso frases que hi tinc subratllades i idees que puc o no compartir. I m’adono que això, el record que et genera un llibre vell, també és vida. I que fins i tot dins de l’absurd hi ha coses que donen sentit a la vida. En aquest cas, a la pròpia.

 

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, mort, pensaments i reflexions

El record d’un amic: en la mort del Dàrius

Fa poc més de quaranta vuit hores que ens vam acomiadar del Dàrius. El Dàrius Anglada era tot un personatge, com es va posar de manifest per la gernació que es va aplegar i va deixar petita l’anomenada Sala Multiconfessional del Tanatori de Vic. No sé si devia haver-hi gaire gent a Sant Hipòlit a aquelles hores perquè crec que tothom era allà, compartint l’emotivitat d’aquells instants.

Els dos darrers anys i mig de vida de’n Dàrius han estat una lluita aferrissada contra el càncer que l’ha acabat vencent. Recordo que, sopant a casa seva, prop d’un any després del diagnòstic i quan ja portava unes quantes sessions de quimioteràpia, parlava amb una sorprenent naturalitat de la malaltia, del procés diagnòstic, del pronòstic i del tractament i els seus efectes adversos. Ens explicava les modificacions que havia fet a la seva dieta per tal de no donar al càncer el mínim substrat per créixer i com, a la vista dels bons resultats que això i la quimio havien donat, n’havia parlat amb la seva oncòloga. Quan a un li diagnostiquen el càncer és fàcil que els metges ens deixem portar per un cert paternalisme i acabem dient coses com “que mengi el que vulgui, pobre, ja no ve d’aquí, ara no l’atabalem amb restriccions”. Però la veritat és que entre quimios, dieta i exercici  físic, en Dàrius ha viscut, i ho ha fet amb una raonable qualitat de vida gairebé fins el final, dos anys més que el noranta-cinc per cent dels pacients als que els diagnostiquen un càncer de pàncrees. I tot i que ha acabat sucumbint, la seva és una història de lluita i, al capdavall, d’optimisme.

Personalment, no crec que, afrontat a les mateixes circumstàncies, jo  fos capaç de respondre amb aquest mateix optimisme i vitalitat, posats de manifest en els correus i missatges que enviava als seus amics. No tinc cap dubte que per a ell, la vida tenia un sentit i una transcendència en ella mateixa. En el meu cas, ni tan sols li busco un sentit a una vida que tendeixo a veure com fruit d’una casualitat còsmica i d’una sèrie de reaccions químiques i físiques que igual com s’han donat podrien no haver-se produït. Però aquesta és una història que només m’afecta a mi i als meus valors i que, per tant, no té res a veure amb els valors que van fer que en Dàrius fos com era i ens l’estiméssim com ho vam fer.

 

Deixa un comentari

Filed under General, mort, pensaments i reflexions

Quan m’he despertat i he vist que vivia…

Hi ha persones, que als hospitals sovint anomenem pacients i a les que les empreses que gestionen l’atenció a la salut, ja siguin públiques o privades, tendeixen a anomenar cada vegada més “clients”, que accepten i assumeixen la imminència de la mort amb naturalitat. Això no treu que, de vegades, manifestin una certa impaciència.

L’expressió “quan m’he despertat i he vist que encara era viva, m’ha fet molta ràbia” que vaig sentir a una dona gran en situació terminal, té un cert component de tendresa, però també resulta en certa manera descoratjadora. Sobre tot perquè posa de manifest la incapacitat del sistema de gestionar de manera correcta les expectatives i els valors de les persones.

Deixa un comentari

Filed under General, mort, pensaments i reflexions, Salut