Category Archives: poesia

Recital a Barcelona

El dia 15 de maig, en el marc de la Setmana de la Poesia (que tindrà lloc entre el 10 i el 16 de maig), una quinzena de poetes participarem en el recital “Per l’escletxa que ens fibla”.

L’acte, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, tindrà lloc a les 19:00 al Pati Manning, al carrer Montalegre. A sota hi ha l’enllaç al targetó on hi consta els noms dels i les participants.

Per l’escletxa

Deixa un comentari

Filed under General, poesia

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Resultat d'imatges de darrere els vidres

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

1 comentari

Filed under General, literatura, llibres, poesia

Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

foto de Antoni M. Bonet.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Deixa un comentari

Filed under llibres, poesia

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.

20160314_164512

poema inèdit

la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu

Deixa un comentari

Filed under General, poesia, Salut

Carrers de diumenge

Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.

obstinacions

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

20160429_104131poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

View original post

Deixa un comentari

Filed under General, literatura, poesia

Llegir allò que un dia vam escriure

De tant en tant m’agrada rellegir els llibres que tinc publicats, un exercici que alguns autors desaconsellen no sense motiu donat que moltes vegades un no pot per menys que enrojolir-se davant d’algunes de les coses que ha arribat a escriure. A mi això m’ha passat sobre tot amb la relectura immediata de la cosa publicada, però amb el pas del temps, llegir de nou allò que vaig escriure ara fa cada vegada més anys em distancia de la crítica per acostar-me a un sentiment més pròxim a la tendresa que altra cosa.

El març del 2009 entregava a l’Israel Clarà, alma mater d’Editorial Òmicron, un recull de poemes que acabarien aplegats sota el títol d'”Una Obstinada Imatge”. Aquest llibre el vaig escriure com una mena d’exercici autoimposat de concreció i també per obligar-me a despullar de l’excessiva transcendència i simbolisme que em semblava que hi havia en molts dels meus poemes previs. Aquest intent crec que va quedar reeixit en el primer dels llibres que componen el volum, i que vaig titular “Les breus conformitats de cada dia”.

D’aquella Obstinada Imatge, recupero avui un poema que parla, i que almenys ho pretén fer amb senzillesa, de l’envellir en parella.

DSCF2823CLAROR DE TARDA

M’AGRADA COMPROVAR
com anem envellint l’un al costat de l’altra
i com passen les hores
i els dies amb els anys
que fa que aquest camí
va convergint. M’agrada
percebre la remor dels pensaments que calles.

 

Poema Claror de Tarda, inclòs a Una Obstinada Imatge, ed. Òmicron 2009

La fotografia és pròpia: La Freixneda, Matarranya

Deixa un comentari

Filed under General, llibres, poesia