Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.

poema inèdit

la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu

Quan m’he despertat i he vist que vivia…

Hi ha persones, que als hospitals sovint anomenem pacients i a les que les empreses que gestionen l’atenció a la salut, ja siguin públiques o privades, tendeixen a anomenar cada vegada més “clients”, que accepten i assumeixen la imminència de la mort amb naturalitat. Això no treu que, de vegades, manifestin una certa impaciència.

L’expressió “quan m’he despertat i he vist que encara era viva, m’ha fet molta ràbia” que vaig sentir a una dona gran en situació terminal, té un cert component de tendresa, però també resulta en certa manera descoratjadora. Sobre tot perquè posa de manifest la incapacitat del sistema de gestionar de manera correcta les expectatives i els valors de les persones.