Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.
poema inèdit
la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu
Quan vam preparar el viatge vam comptar amb dedicar un dia o, si era possible, més a visitar Normandia, regió contigua al Nord-est de Bretanya. Finalment, les coses no donen per més, vam dedicar-hi un dia complet, amb un recorregut que ens va portar des de Saint-Jouan des Guèrets fins la costa normanda, on visitaríem algunes de les platges on es va produir el desembarcament de les tropes aliades el 1944, faríem una passejada per Bayeux, i finalment acabaríem el dia a Granville, a la costa més occidental de Normandia. En certa manera va ser el dia més improvisat: només teníem clar que ens arribaríem a les esmentades platges i dubtàvem de quina zona urbana visitaríem. Jo tenia entre cella i cella el tapís de Bayeux, de manera que, per proximitat al mapa vam triar les platges d’Arrimanches, a uns 10 km de Bayeux per fer la nostra primera visita.
A Arromanches, com en altres platges que després vam visitar a la tarda, hi vam trobar restes de les estructures que els exèrcits aliats van fer servir per facilitar el desembarcament del material militar pesant. Per la població vam veure grups de diverses nacionalitats passejant pels molls i pels carrers. Molts eren grups relativament grans i organitzats, alguns feien l’aspecte de ser americans i en molts casos no podien evitar un rictus d’emotivitat mal continguda. Vam pensar que, per edat, segurament serien fills o familiars de soldats que van participar en la batalla, tot i que és possible que fins i tot algú hi hagués pogut participar (un noi de 20 anys a l’any 44, ara en tindria 93 i per allà vam veure gent realment amb aspecte de tenir molts anys, encara que no sé si tants; en tot cas, molts eren de més de 70 anys, cosa que sí que quadra amb la meva teoria dels fills o familiars…). Els molls, que duen els noms dels països implicats (aliats, esclar), acullen també una mostra de material bèl·lic d’aquella contesa. Entenent l’emoció que pot arribar a generar el record d’un moment tan sagnant i decisiu, no vaig poder evitar tenir la sensació d’una certa (i excessiva) comercialització del tema. Però aquesta és una opinió molt personal…
Després d’Arromanches vam dirigir-nos a Bayeux, on vam dinar. El centre històric de Bayeux té també l’encant del record d’èpoques pretèrites, amb nombroses referències a l’època medieval. La catedral em va semblar espectacular, una de les catedrals gòtiques més impressionants que he vist, tant per les seves dimensions com per una bellesa sòbria en el seu interior que hem vist en pocs indrets.
Apart de la catedral (i evidentment d’una passejada pel centre històric), a Bayeux és indispendable anar a veure la tapisserie, l’anomenat Tapís de Bayeux. Es tracta d’un brodat de lli (encara que clàssicament la gent en parla com “tapís”), fet sobre l’any 1070, que explica des del punt de vista normand els fets que van portar a la invasió d’Anglaterra pels Normands el segle XI i a la instauració de la dinastia normanda en aquell país després de la batalla de Hastings. Conté 58 escenes narrades en llatí i, segons ens van explicar, el treien un cop l’any per la ciutat per explicar els fets que s’hi narren a la població que, òbviament, no sabia llegir. No us l’explicaré però us deixo l’enllaç a l’entrada de la viquipèdia que en fa referència aquí.
Després de Bayeux vam intentar anar al cementiri americà de Collevile s/mer, amb la mala sort que hi vam arribar passades les sis, que és l’horari de tancament. Vam decidir passar-nos, doncs, per alguna de les platges pròximes, on també havien tingut lloc les onades de desembarcaments. En aquells moments la marea era baixa, molt baixa, i vam entendre de sobte el perquè de l’elecció del lloc per a l’acció.
Vam deixar aquells racons carregats d’història amb la sensació que ens caldrà tornar-hi amb més calma, no ja tan sols a aquests concrets, sinó per recórrer un dia la Normandia que no hem pogut veure. Abans de tornar a Saint Jouan, vam passar per Granville, ciutat situada a l’oest de Normandia on vam sopar de cara a una esplèndida posta de sol a les deu del vespre (i era final de juliol!).
Només perquè si algú llegeix aquestes notes es faci càrrec de la ubicació dels llocs dels què avui he parlat, us deixo aquí un mapa del recorregut del dia. Al dia següent partiríem de retorn a casa, tot i que no ho vam fer d’una tirada: ens vam aturar a Cahors, Occitània, a uns 100 km de Tolosa de Llenguadoc, on vam fer nit abans de fer l’últim tram del retorn.En el proper article us en deixaré unes impressions i unes fotografies.
Vam deixar enrere el Mont Saint-Michel i ens vam dirigir de nou cap a l’Oest, cap a Cancale. Aquesta petita població, de prop de 5.000 habitants, es caracteritza pels seus conreus d’ostres (huîtres), cosa que constitueix un dels seus principals atractius. Al llarg de la costa es disposen aquests cultius i, amb la marea baixa surten tractors i recol·lectors a recollir-les. Al mateix port hi ha paradetes on per preus variables en funció de les seves dimensions, es poden comprar per mitges dotzenes o per dotzenes. A Cancale vam dinar al Restaurant L’Aviron, senzill però absolutament aconsellable i vam passejar una estona sota un sol força abrusador.
Després de dinar a Cancale ens vam dirigir cap a Saint-Malo (Sant-Maloù en bretó, Saent-Malo en gal·ló, l’altre idioma que, apart del francès i el bretó es parla a la Bretanya), una ciutat de costa, envoltada de muralles que encerclen la vila històrica i turística. Es pot fer un recorregut per les muralles i veure l’interior d’aquesta vila, que en altre temps va ser port franc per a corsaris.
I per acabar el dia, vam acabar a Dinan, ciutat amb regust medieval que, precisament aquell dia es preparava per un Festival Medieval que havia de perllongar-se al llarg del cap de setmana. De Dinan, un altre d’aquests indrets que no s’ha de perdre el viatger que vagi a la Bretanya, cal destacar, com no!, la seva vila històrica, amb nombroses cases típiques, esglésies i monuments, el castell i, sobre tot, el port fluvial.
Amb Dinan donàvem per acabat el periple per la Bretanya. Al dia següent faríem una petita incursió en territori normand que ens portaria a dos punts molt pròxims però amb interès històric molt divers: les platges del desembarcament i la ciutat de Bayeux, on es guarda el famós tapís que explica la invasió d’Anglaterra per part dels normands al segle XI. Això, miraré d’explicar-ho una mica a la propera entrada d’aquest bloc.
El món Saint Michel no és a la Bretanya sinó a Normandia, gairebé al límit entre les dues regions i molt a prop de Saint-Maloù (o concretament de Saint Jouan des Guèrets, on estàvem). Bé, a prop vol dir uns 60 km, però amb les distàncies que vam arribar a recórrer, ens va semblar com tenir-ho a la porta de casa. Vam dedicar-hi un matí i vam complementar la jornada amb la visita a Cancale, Saint-Maloù i Dinan, que comentaré en un altre article.
Del Mont Saint Michel em limitaré a comentar que és una visita obligada si un s’arriba a aquella zona, ja sigui a Bretanya o a Normandia. Que, tot i que en alguns moments pot semblar un parc temàtic, val la pena a anar-hi i que com més d’hora s’hi vagi millor, perquè hi ha una munió de gent que fa feredat. D’altra banda és imperdonable, si s’hi va, no fer la visita de l’Abadia, una veritable joia arquitectònica i històrica.
Us en deixo una dotzena de fotos.
Vam deixar Quimper amb la impressió d’haver deixat de veure moltes coses d’aquella zona, la Cornuaille, però amb il·lusió d’arribar-nos a la costa nord, l’anomenada Costa Maragda a causa del color que prenen les seves roques sota el sol. Vam arribar-nos-hi fent una petita aturada al poble de Pleyben, amb la seva interessant basílica.
De tots els dies del viatge potser aquest va ser el més rúfol i fins i tot en alguns llocs ens van caure quatre gotes. Passat Pleryben vam dirigir-nos cap al nord, aturant-nos primer a Saint Michel-les-Grèves, per continuar després cap a Trébeurden.
Saint-Michel des Grèves
Trébeurden.
D’aquí vam anar resseguint la costa, passant per Trégastel, Ploumanac´h i dirigint-nos després de recórrer gairebé 350 km, cap a Saint Jouan des Guèrets
Algunes imatges de la Costa Maragda
Finalment vam arribar a Saint Jouan des Guèrets, que utilitzaríem com a punt de partida per als recorreguts dels nostres darrers dies a Bretanya. Saint Jouan des Guèrets és una petita població, a pocs quilòmetres de Saint Maloù (Saint Maló), de la que reproduim aquí la fotografia de la seva església i un dels seus tranquils carrers.
Es fa difícil explicar les sensacions que provoca en el viatger aquesta ciutat de poc més de 60.000 habitants, en especial la part que correspon al casc antic, però també tota la que està vinculada al riu Odet, travessat per nombrosos ponts guarnits de flors i, el vespre que hi vam arribar, plena de casetes de fira i escenaris on es desenvolupava el Festival de Cornuaille. Quimper (Kemper en bretó) pertany al departament de Finistère i vam dedicar-li un matí gairebé sencer i un parell de vespres.
Les següents fotos dels seus carrers probablement no fan prou honor als mèrits de la ciutat.
Val la pena esmentar la Catedral de Saint Corentin, que estava envoltada d’atraccions aquells dies, a causa del festival.
Vam passar dues nits a Quimper, la de l’arribada i la següent i vam utilitzar el dia per arribar-nos a Concarneau, Pont-Aven i a un dels extrems occidentals del país, la Pointe de Raz i la seva veïna Pointe de Van.
L’interés de Concarneau està centrat sobre tot en la Vile Close, la ciutat tancada, part emmurallada de la vila, una mica estil “parc temàtic”, però no per això menys interessant. A l’entrada ens hi va rebre un grup musical que tocava cançons tradicionals d’origen celta (bretones i irlandeses sobre tot), el grup Micamac, que ens va semblar extraordinari. Ens vam penedir després de no haver-los comprat un CD ja que la qualitat del que hi ha penjat d’ells a Youtube és una justeta. A l’interior de la Vile Close, moltes botigues de records, restaurants, però sobre tot edificis ben restaurats o conservats que ens van permetre fer algunes fotografies quan aconseguíem que no hi hagués massa gent al davant.
D’aquí vam marxar a un poblet immortalitzat per Gauguin: Pont-Aven. Un altre d’aquests indrets de difícil descripció. Si no haguéssim sabut que era un poblet a pocs quilòmetres del mar, hauriem assegurat que era d’alta muntanya. Travessat per un riu, el riu Aven, que li dóna la seva personalitat, vam poder observar la influència del fenòmen de les marees bretones sobre l’aigua dolça: vam passar pel costat del riu abans de dinar i unes quantes barques reposaven sobre la llera del riu
, però quan vam tornar, passat menys de dues hores, la major part d’elles suraven sobre l’aigua. 
El poble té menys de 3000 habitants, però és un focus d’atracció turística donat que el seu encant ha portat nombrosos artistes, en especial pintors a instal·lar-s’hi en diverses èpoques dels dos darrers segles.
I des de Pont-Aven ens vam dirigir a la fi del món: l’extrem occidental de Bretanya, les puntes de Raz i Van que tenen aquesta mena d’atractiu mític de tots els extrems geogràfics. Hauríem volgut arribar-nos a Brest, però al final vam optar per tornar a Quimper que ens tenia el cor robat.
Deixo aquí unes quantes fotografies d’aquesta zona extrema de la Bretanya.
Vam sortir de Nantes ja amb la idea d’aturar-nos en un parell o tres de llocs. Teníem una llista de possibles indrets, però al final, mapa en mà i amb les anotacions extretes de guies i blocs vam recórrer els més de 230 km que separen les dues poblacions, fent aturades a Pennestin, Port-Louis (Lorient, An Orient) i Quimperlé.
Pennestin és una petita població de platja on vam poder comprovar per primera vegada la importància de les marees a les costes de Bretanya. El límit entre la sorra i el mar podia variar més de 100 metres i ho feia de manera sobtada, per la qual cosa eren freqüents els avisos a la gent de les brusques pujades del nivell del mar. Vam passar per Pennestin perquè n’havíem llegit alguna cosa i perquè esperàvem tenir-hi, com va ser, una vista panoràmica de la badia de Morbihan, al sudest de la península.
De Pennestin, fent una mica de marxa enrere i tornant a agafar la carretera principal vam anar en direcció Loriant (An Oriant en bretó) on vam prendre una decisió més o menys imprevista: agafar un vaixell i arribar-nos a Port-Louis. Loriant té diversos barris amb zona portuària que estan units per una mena de ferris que fan de transport públic. El preu del vaixell és inferior a 2 euros, ja que fa, per dir-ho així, d’autobús entre els barris de la ciutat.
De Port-Louis cal destacar la fortalesa, del segle XVIII, el fossat de la qual s’emplena directament d’aigua del mar. Va ser una passejada molt tranquil·la per carrers en què s’estaven preparant per a una festa i mercat nocturns als que no ens vam quedar…
De camí cap a Quimper, vam decidir aturar-nos en un petit poblet del que havíem sentit parlar molt bé, pel seu encant. El nom ens va mig confondre fins que el vam localitzar al mapa: Quimperlé. Em limitaré a penjar unes quantes fotos, perquè em sento incapaç de descriure’l.
I finalment vam arribar a Quimper on, per sorpresa nostra, començava el Festival de Cornuaille, festival de cultura celta que (nosaltres no ho sabíem) té lloc cada tercera setmana del mes de juliol. A la plaça de la Catedral, mentre sopàvem, van començar a sonar cants i cornamuses i la gent, espontàniament es va posar a ballar en l’entarimat de fusta que hi havia preparat. Després, un petit recorregut nocturn ens va permetre prepar-nos per recórrer el dia següent el centre de la ciutat, una ciutat que penso que ningú que vagi a la Bretanya ha de deixar de visitar.
En el mosaic de fotos que deixo a sota incloem el mapa de Bretanya, per fer-nos la idea del recorregut, la primera imatge de Quimper, només baixar del cotxe, amb el pont engalanat de flors, i tres fotos, de poqueta qualitat, de la festa. En una pròxima entrada comentarem coses de la nostra passejada per Quimper.
Vam dirigir-nos de La Rochelle a Nantes amb la idea d’arribar a l’hotel abans de les 7 del vespre. Santa innocència la nostra. Era diumenge i les retencions, ja fos per la densitat del trànsit, les obres, o les rotondes, van fer que triguéssim una hora i mitja més del previst. A més, la ronda circular que envolta Nantes estava tallada en un punt pròxim a la nostra sortida, cosa que ens va acabar alterant una mica els nervis. Sort del GPS del cotxe (al qual he de reconèixer que fèiem un cas relatiu i sel·lectiu…)!
Havíem triat l’hotel a través d’un cercador d’hotels per internet. El que no ens van explicar és que l’hotel estava als afores, amb una comunicació precària en transport públic i que això ens obligaria a anar al centre en cotxe. Això no obstant tenia una avantatge: la ruta que iniciaríem al dia següent ens havia d’estalviar, en principi, la sortida de la ciutat.
Vam estar dues nits a Nantes. La primera vam sortir a voltar una mica i vam intentar situar-nos. Jo crec que no ho vam aconseguir ja que tot i que en teníem bones referències i un llistat de llocs per veure, vam acabar fent una volta, sopant una Gallete (una crêpe salada) i poca cosa més. El just per identificar quatre coses que, en teoria hauríem de veure el dia següent.
Potser vam sortir un pèl tard i això va fer que al matí ens trobéssim mig entrampats en una retenció a la ronda circular. Però aquest va ser el darrer inconvenient de tot el viatge. A partir d’aquí només ens en queden bons records. I el primer, Josselin, un petit poble a uns 160 km de Nantes, prop dels boscos on la tradició situa la tomba de Merlí i les més profundes tradicions druídiques. De Josselin val la pena la visita al castell, que obligatòriament ha de ser guiada. Si no contractes la visita, no entres als jardins. Coses del patrimoni privat i de la noblesa francesa… Però també és interessant la passejada pels racons del poble, amb regust medieval i profundament bretó.
A Josselin hi vaig menjar la meva segona ració de musclos amb patates fregides, acompanyades d’un Chardonnay més que acceptable, en pichet.
De Jossellin vam partir, sense cap por a fer quilòmetres i travessant una preciosa zona de boscos i poblets gairebé de conte, en direcció a Saint Gaustan, un port mig de riu, mig de mar pertanyent al municipi d’Auray.
Auray està a relativament pocs quilòmetres de Carnac (Karnag en bretó), on ens vam dirigir després, sota un sol de justícia (vam arribar a estar a 35ºC). Visita obligada ja que anar a Bretanya i no passar pels alignements de menhirs ve a ser una mena de sacrilegi. És un d’aquells indrets especials, en que la Terra manté alguna mena de magnetisme, malgrat la quantitat de turistes que hi passen a diari.
I des de Karnag, vam tornar a Nantes. Sobre el mapa, les distàncies semblen curtes, però l’orografia de la costa bretona fa que allò que en línia recta és poc tram, sobre la carretera impliqui un bon nombre de quilòmetres addicionals. Per tant, vam arribar a Nantes sobre les vuit una altra vegada i ens va quedar poc temps per veure la ciutat. Tot just per fer una volta al Castell dels Ducs de Bretanya, fer un tomb per la zona més típica del centre, veure la catedral i sopar una mica (en el meu cas una brochette de bœuf et volaille avec des pommes de terre) en una terrassa.
Esgotats després dels més de 400 km que havíem fet en un dia, aquella nit vam dormir plans i ens vam preparar per dirigir-nos cap a l’oest, a Quimper, una ciutat que ningú que vagi a la Bretanya pot deixar de visitar. Però això, i el recorregut fins arribar-hi, ho explicaré un altre dia.
Aquest estiu hem viscut una experiència d’aquelles que es diu que no s’obliden. Vam decidir dedicar una setmana de les nostres vacances a voltar per la Bretanya. Al final, per aquelles coses de dedicar un dia a anar i un a tornar, vam acabar invertint deu dies al viatge, repartits entre un vespre a Bordeus, un mig dia a La Rochelle, sis pròpiament a Bretanya, un a Normandia, i un vespre a Cahors, Occitània, abans de la tornada.
La intenció d’aquesta entrada és ben senzilla: compartir el nostre viatge i donar idees, com a nosaltres ens les van donar diversos blocs, a qui, un moment o altre tingui la mateixa idea que nosaltres.
Anticipo el recorregut, tot i que aquí em limitaré a parlar del que vam fer abans d’entrar a Breizh (Bretanya). Vam sortir de casa, i vam arribar, després d’uns 650 km a Bordeus, on vam passejar per la ciutat i fer nit. Això va ser un dissabte. Diumenge al matí vam sortir, direcció a Nantes, antiga capital de Bretanya, passant per La Rochelle, on vam menjar la nostra primera dosi de moules frites (musclos amb patates fregides), una menja que no ens abandonaria (almenys a mi, maniàtic com sóc amb el menjar) al llarg de tot el recorregut. Diumenge al vespre vam arribar a Nantes, després d’algunes interminables retencions de trànsit en carreteres principals i locals que ens van fer entendre perquè la majoria dels francesos no perden la calma quan es troben una retenció a l’autopista. Vam passar dues nits a Nantes, que vam fer servir de base d’operacions per a les nostres primeres visites. Des de Nantes ens vam dirigir a Josselin, Saint Gaustan i Carnac i posteriorment cap a Quimper, passant per Pennestin, Port Louis (Lorient) i Quimperlé. Des de Quimper, on van fer dues nits, a part de gaudir de la vila, vam accedir a Concarneau, Pont Aven i a les puntes de Raz i Van, els extrems occidentals de la península, si descomptem la zona de Brest on, per raó de temps (no meteorològic sinó de rellotge, no vam arribar).
Posteriorment vam dirigir-nos a la zona de Saint Maló, tot passant per l’anomenada costa esmeralda. I des de Saint Maló vam visitar Cancale, famosa per les seves ostres, Dinan, i el Mont Saint-Michel, aprofitant també per endinsar-nos a Normandia (vam arribar a les platges del desembarcament, a Bayeux i a Granville), abans d’iniciar el retorn que vam fer aturant-nos un vespre a Cahors, relativament a prop de Tolosa de Llenguadoc. En total uns 4000 km, que es diu ràpid, això!
Deixeu-me doncs,avui, abans de parlar-vos de Bretanya, fer dues recomanacions: Bordeus i La Rochelle. Sobre tot Bordeus, una ciutat que viu d’alguna manera abocada al seu riu, La Garona, un riu que neix en territori català, a la Val d’Aran i que va creixent de manera espectacular al llarg del seu recorregut. Bordeus és d’alguna manera una ciutat neoclàssica, amb el seu gran teatre, el seu Grand Hotel, i sobre tot la Place de la Bourse, al costat del riu. Dues dades: l’escultura de Plensa que ens va rebre al davant del Teatre, i el “sablasso” que ens van fúmer a “Le Bar du Buchoir” on per dos bistecs i dues copes de vi ens van clavar prop de 90 €…de totes maneres, la visita a la ciutat és força recomnable. Us en deixo aquí dues fotografies.
Al matí següent, diumenge, vam sortir direcció Nantes (antiga capital de la Bretanya). Ens feia gràcia fer el camí passant prop del mar, que ens semblava el més curt. I potser ho era, però el trànsit que vam trobar ens va fer en més d’un momet penedir-nos de la decisió. Prop de les tres de la tarda vam arribar a la Rochelle, amb el seu port presidit per dues torres, des d’una de les quals es duu a terme un campionat internacional de capbussades al qual mai abans havíem prestat atenció. Quan hi vam arribar hi feien un festival popular ie l port era ple de paradetes de temes relacionats amb la identitat francesa, música francesa, tradicions franceses, etc. La visita a la població, amb molts edificis i carrers que semblen no haver-se mogut dels segles XVIII i XIX val molt la pena.Us deixo aquí un parell de fotografies de la ciutat. En la propera entrada començarem a parlar pròpiament de Bretanya.
Filed under General
Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.
M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.
poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid
Filed under General, literatura, poesia
Bloc de l'Antoni Casals i Pascual 