Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Una incursió a Normandia: Bayeux i les platges del desembarcament (8)

Quan vam preparar el viatge vam comptar amb dedicar un dia o, si era possible, més a visitar Normandia, regió contigua al Nord-est de Bretanya. Finalment, les coses no donen per més, vam dedicar-hi un dia complet, amb un recorregut que ens va portar des de Saint-Jouan des Guèrets fins la costa normanda, on visitaríem algunes de les platges on es va produir el desembarcament de les tropes aliades el 1944, faríem una passejada per Bayeux, i finalment acabaríem el dia a Granville, a la costa més occidental de Normandia. En certa manera va ser el dia més improvisat: només teníem clar que ens arribaríem a les esmentades platges i dubtàvem de quina zona urbana visitaríem. Jo tenia entre cella i cella el tapís de Bayeux, de manera que, per proximitat al mapa vam triar les platges d’Arrimanches, a uns 10 km de Bayeux per fer la nostra primera visita.

A Arromanches, com en altres platges que després vam visitar a la tarda, hi vam trobar restes de les estructures que els exèrcits aliats van fer servir per facilitar el desembarcament del material militar pesant. Per la població vam veure grups de diverses nacionalitats passejant pels molls i pels carrers. Molts eren grups relativament grans i organitzats, alguns feien l’aspecte de ser americans i en molts casos no podien evitar un rictus d’emotivitat mal continguda. Vam pensar que, per edat, segurament serien fills o familiars de soldats que van participar en la batalla, tot i que és possible que fins i tot algú hi hagués pogut participar (un noi de 20 anys a l’any 44, ara en tindria 93 i per allà vam veure gent realment amb aspecte de tenir molts anys, encara que no sé si tants; en tot cas, molts eren de més de 70 anys, cosa que sí que quadra amb la meva teoria dels fills o familiars…). Els molls, que  duen els noms dels països implicats (aliats, esclar), acullen també una mostra de material bèl·lic d’aquella contesa. Entenent l’emoció que pot arribar a generar el record d’un moment tan sagnant i decisiu, no vaig poder evitar tenir la sensació d’una certa (i excessiva) comercialització del tema. Però aquesta és una opinió molt personal…

Després d’Arromanches vam dirigir-nos a Bayeux, on vam dinar. El centre històric de Bayeux té també l’encant del record d’èpoques pretèrites, amb nombroses referències a l’època medieval. La catedral em va semblar espectacular, una de les catedrals gòtiques més impressionants que he vist, tant per les seves dimensions com per una bellesa sòbria en el seu interior que hem vist en pocs indrets.

 

Apart de la catedral (i evidentment d’una passejada pel centre històric), a Bayeux és indispendable anar a veure la tapisserie, l’anomenat Tapís de Bayeux. Es tracta d’un brodat de lli (encara que clàssicament la gent en parla com “tapís”), fet sobre l’any 1070, que explica des del punt de vista normand els fets que van portar a la invasió d’Anglaterra pels Normands el segle XI i a la instauració de la dinastia normanda  en aquell país després de la batalla de Hastings. Conté 58 escenes narrades en llatí i, segons ens van explicar, el treien un cop l’any per la ciutat per explicar els fets que s’hi narren a la població que, òbviament, no sabia llegir. No us l’explicaré però us deixo l’enllaç a l’entrada de la viquipèdia que en fa referència aquí.

Després de Bayeux vam intentar anar al cementiri americà de Collevile s/mer, amb la mala sort que hi vam arribar passades les sis, que és l’horari de tancament. Vam decidir passar-nos, doncs, per alguna de les platges pròximes, on també havien tingut lloc les onades de desembarcaments. En aquells moments la marea era baixa, molt baixa, i vam entendre de sobte el perquè de l’elecció del lloc per a l’acció.

Vam deixar aquells racons carregats d’història amb la sensació que ens caldrà tornar-hi amb més calma, no ja tan sols a aquests concrets, sinó per recórrer un dia la Normandia que no hem pogut veure. Abans de tornar a Saint Jouan, vam passar per Granville, ciutat situada a l’oest de Normandia on vam sopar de cara a una esplèndida posta de sol a les deu del vespre (i era final de juliol!).

Només perquè si algú llegeix aquestes notes es faci càrrec de la ubicació dels llocs dels què avui he parlat, us deixo aquí un mapa del recorregut del dia. Al dia següent partiríem de retorn a casa, tot i que no ho vam fer d’una tirada: ens vam aturar a Cahors, Occitània, a uns 100 km de Tolosa de Llenguadoc, on vam fer nit abans de fer l’últim tram del retorn.En el proper article us en deixaré unes impressions i unes fotografies.

Un volt per la Bretanya (7): Cancale, Saint-Malo i Dinan

Vam deixar enrere el Mont Saint-Michel i ens vam dirigir de nou cap a l’Oest, cap a Cancale. Aquesta petita població, de prop de 5.000 habitants, es caracteritza pels seus conreus d’ostres (huîtres), cosa que constitueix un dels seus principals atractius. Al llarg de la costa es disposen aquests cultius i, amb la marea baixa surten tractors i recol·lectors a recollir-les. Al mateix port hi ha paradetes on per preus variables en funció de les seves dimensions, es poden comprar per mitges dotzenes o per dotzenes. A Cancale vam dinar al Restaurant L’Aviron, senzill però absolutament aconsellable i vam passejar una estona sota un sol força abrusador.

Després de dinar a Cancale ens vam dirigir cap a Saint-Malo (Sant-Maloù en bretó, Saent-Malo en gal·ló, l’altre idioma que, apart del francès i el bretó es parla a la Bretanya), una ciutat de costa, envoltada de muralles que encerclen la vila històrica i turística. Es pot fer un recorregut per les muralles i veure l’interior d’aquesta vila, que en altre temps va ser port franc per a corsaris.

I per acabar el dia, vam acabar a Dinan, ciutat amb regust medieval que, precisament aquell dia es preparava per un Festival Medieval que havia de perllongar-se al llarg del cap de setmana. De Dinan, un altre d’aquests indrets que no s’ha de perdre el viatger que vagi a la Bretanya, cal destacar, com no!, la seva vila històrica, amb nombroses cases típiques, esglésies i monuments, el castell i, sobre tot, el port fluvial.

Amb Dinan donàvem per acabat el periple per la Bretanya. Al dia següent faríem una petita incursió en territori normand que ens portaria a dos punts molt pròxims però amb interès històric molt divers: les platges del desembarcament i la ciutat de Bayeux, on es guarda el famós tapís que explica la invasió d’Anglaterra per part dels normands al segle XI. Això, miraré d’explicar-ho una mica a la propera entrada d’aquest bloc.

 

Carrers de diumenge

Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.

obstinacions

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

View original post

Breu i tardana crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Enees”

Tampoc no es podrà dir que sigui això una crònica sinó més aviat un recull d’impressions. La primera, el retrobar-me amb els nervis de la presentació d’un llibre propi. Crec -bé, no ho crec, ho sé!- que des de “La mirada de la gàrgola” no n’havia presentat cap. Dels meus, vull dir. Des del 2007 he publicat almenys un llibre cada any i sempre m’ha semblat que no es pot abusar del personal, sobre tot dels amics i les persones de bona voluntat que compren els llibres que un escriu, posant-los en la tessitura d’haver d’anar a presentacions de poesia… Però amb aquest llibre, per algun motiu que segurament te a veure amb la seva gestació i com m’ha estat difícil decidir publicar-lo, m’he trobat amb la necessitat de fer-ne una presentació més formal.

També m’he retrobat amb un altre tipus de nervis: vindrà algú a la presentació? Et passes el dia comptant i descomptant. Has posat un anunci al facebook però només hi han confirmat l’assistència tu mateix, l’editor, la pianista i una amiga que ja saps que no vindrà. Per sort, també vindrà la persona a la que has encarregat la presentació i un parell o tres de persones que t’han assegurat que ho farien. Però els tres o quatre dies previs, un reguitzell de persones amb les que més o menys comptaves es van despenjant de l’esdeveniment… fas una mirada enrere i recordes una dotzena de presentacions a les que has anat de públic o de presentador amb  cinc o sis persones. Pànic.

Un cop a la sala s’acosta l’hora i comença a aparèixer gent amb la que no comptaves, fins i tot a la que no havies recordat de convidar personalment. Remordiments. Il·lusió.

Finalment, la sala no s’emplena però fa patxoca. Sempre he dit que una quinzena de persones en una presentació d’un llibre de poesia és més aviat un èxit. Com va ser un èxit l’acte. Com sempre passa, la persona que presenta et rebenta les explicacions que volies donar sobre el teu llibre, i ho fa molt millor del que tu mai ho hauries fet. Sentir afalacs sempre agrada. Ego. Interpretació dels poemes situant-los en diversos contexts. M’ha analitzat a través del que escric. Pànic de nou, però autoestima en un nivell més alt.
I, ara sí, poesia i música. Música i poesia. Ara ja ho puc dir. L’altre motiu dels nervis: quedarà bé aquesta música amb aquesta poesia? Ens tremolarà a mi la veu o a la meva filla els dits amb que ha de tocar el piano? Aviat desapareixen els dubtes. Tot surt perfecte. Em ressonen encara les notes de la cançó “Eu se que vou-te amar”, de Vinicius, i l'”Autumn leaves”, la versió americana de “Les feuilles mortes”, però sobre tot la versió que la Marta va adaptar del “Lament de Dido”, la darrera ària de l’òpera “Dido i Enees” de Purcell.

Al final més d’una hora d’acte. Algú em va dir que se li havia fet curt. Bon senyal! No vam vendre gaire llibres perquè tampoc no hi havia massa gent. Ja ho farem per altres vies. Tant jo mateix com l’editorial Neopàtria en tenim i ens farà molta il·lusió esgotar-ne l’edició (això és publicitat, sí). Però vam marxar cap a casa amb una sensació de relaxament similar a la que obtens quan després de vàries  hores de marxa culmines una travessa de muntanya.

Tot això per dir, senzillament, que la presentació de No ploris per Creüsa, Enees del 19 de juny a la Biblioteca de Manlleu a mi, personalment, em va semblar que havia anat molt bé, ja ho veieu.

Revisitant allò que un dia vam escriure

 El 2008 vaig presentar a un concurs literari, del que no en recordo el nom i que organitzava una editorial d’El Prat de Llobregat, un llibre que trencava una mica la línia del que fins aquell moment havia escrit i publicat. El llibre no va guanyar el premi, cosa que ja m’esperava, però l’editor es va posar en contacte amb mi dient-me que estava interessat a publicar-lo. El tracte era que ells editaven cent o dos-cents exemplars de l’obra (ara no recordo exactament la xifra) i ells m’organitzaven una presentació. A canvi, jo renunciava als drets d’aquella primera edició. Àvid de veure en llibre les coses que escrivia, vaig acceptar i vaig signar (crec recordar) una mena de contracte on s’especificaven aquells termes.

Els dies van anar passant i l’editorial no em deia res de l’estat de la publicació. Després de trucar-hi quatre, cinc, sis, deu vegades, vaig pensar que tenia malament el número de telèfon. També em cridava fortament l’atenció que havien deixat de respondre al correu electrònic. Vaig decidir entrar al web de l’editorial per si havia canviat el número i jo no ho sabia, però la pàgina estava no operativa. Llavors vaig fer una cerca de Google i em vaig trobar amb un fòrum de gent a la que en major o menor mesura els havia passat el mateix que a mi, amb l’agreujant que alguns havien posat fins i tot diners per publicar el seu llibre. El fet és que l’editor havia fotut el camp amb els diners dels escriptors que havien pagat i, probablement, amb els de les subvencions per publicar llibres en català, deixant no tan sols els poetes amb un pam de nas sinó també uns quants treballadors sense cobrar. Curiosament els llibres sí que van ser registrats i possiblement, fins i tot, algun exemplar es va enviar a l’ISBN.

Aquell llibre el vaig revisar i, tot mantenint-ne el títol, L’ANGOIXA DE LA FULLA ABANS DE CAURE, va representar la meva primera aventura en el món de l’autoedició. Vaig fer-ho amb Bubok i vaig sortir-ne prou satisfet com per a repetir-la tres vegades més. La major part dels poemes que hi ha inclosos són tankes, si més no des del punt de vista mètric. En tot cas, estan tots escrits en art menor i busquen reflectir idees concretes, gairebé imatges o definicions. Una altra peculiaritat és que a partir de l’onzè, la resta estan ordenats alfabèticament, una cosa certament poc original però que en aquell moment em va venir de gust fer-la.

El destí del llibre, com es podia esperar va ser el que passa sovint en aquests casos, encara més si un no es dedica a promocionar-lo amb una certa vehemència (que és l’única possibilitat que tenen els llibres de poesia per sortir dels prestatges de l’autor): algunes compres (la gran majoria meves per disposar d’exemplars amb els què anar per recitals als que participava) i un nombre tan escàs de descàrregues que gairebé fa vergonya.

Ara fa uns dies, arran de la publicació del meu darrer llibre (també autoeditat), i sobre tot de la preparació del que tinc previst que surti el maig amb Editorial Neopàtria, vaig revisar algunes de les coses que ja tenia escrites i publicades. I em vaig tornar a trobar amb el llibre, d’aquí tot això que ara explicava.

En fi, tota aquesta parafernàlia únicament per deixar-vos aquí el poema del que surt el títol del llibre i un altre que em ve de gust penjar. I, òbviament per deixar-vos-en l’enllaç per ai algú te prou curiositat com per baixar-se’l.

ARBRE
Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure.

BANDERA
En el fred recompte
de les paraules,
l’esglai, la perversió
dels sentits.

El desencís
fet bandera.

Aquí, doncs, l’enllaç al llibre en versió paper i en pdf (aquest darrer, de franc):

http://www.bubok.es/libros/170386/LANGOIXA-DE-LA-FULLA-ABANS-DE-CAURE

Ampliant l’experiència 2.0, per dir-ho d’alguna manera

El darrer any, vull dir el 2013, he tingut molt abandonada la internàutica. O almenys això m’ha semblat a mi. El meu replantejament professional, lluny del que jo m’esperava, va comportar gairebé deixar d’escriure i una estranya pèrdua de la curiositat per les eines i plataformes relacionades amb xarxes socials i coses per l’estil. 

Tot i que vaig fer esforços per tornar-m’hi a vincular, no ho aconseguia i en alguns moments se’m generava una estranya aversió.

Ara he tornat a posar-m’hi. estic intentant ser regular en les entrades als diferents blocs/blogs que administro, he obert un compte d’instagram on procuro penjar una mitjana d’una entrada diària, i he creat una pàgina a facebook, lligada al compte que tenia obert des de fa anys. Aquesta pàgina de facebook en principi té la finalitat de fer de lligam. La idea és que em serveixi com a “aparador” de la meva activitat literària, encara que també miraré d’enllaçar-hi altres temes culturals vinculats amb les amistats, deixeu-m’ho dir així, cibernètiques.

I pel que fa als blocs o blogs o com se’n vulgui dir, la idea és també que cada dia sigui capaç de penjar una entrada en algun d’ells. Les eines actuals permeten enllaçar-ho tot i tancar un cercle que ara tenia massa obert. Si això serà al final un exercici d’onanisme autoreferencial o pel contrari em servirà realment com a via d’expressió i comunicació, ja ho dirà el temps. Recordo que una vegada un aprenent de demòcrata internàutic a qui no li havia agradat un comentari polític meu em va dir que era un narcicista solipsista o una cosa per l’estil. Vaig haver de buscar el terme solipsisme al diccionari. He oblidat el seu significat, tot i que segueixo intuint-lo. 

Tinc clar que aquest bloc l’hauria de cuidar una mica més…