Tag Archives: Articles

Una conversa racista

L’altre dia, fent cua per pagar el pàrquing del Mercat de Rubí vaig enganxar una conversa entre una dona que acabava de comprar i un home que em va semblar que treballava al mercat que va posar a prova la meva continència. El diàleg que transcric de memòria anava més o menys així:
Dona: … i ara, la festa aquesta de la purpurina. Ningú no té en compte que som un país cristià…
Home: És que ho volen canviar tot…
Dona: Però en això no si haurien de ficar
Home: És que això és el que volen. També ens imposaran el “ramadan”, que li sembla?
Dona: No en tenen prou deixant-nos a l’atur, ara volen que ens convertim a la seva religió.
Home: Ja t’ho dic, els polítics volen …
Mentre xerraven s’anaven allunyant del lloc on jo era i no vaig poder (ni ganes) seguir la conversa. Una conversa que, per cert, per aquelles ànimes càndides que diuen que els catalans no som xenòfobs, es va desenvolupar íntegrament en català i sense cap accent especial, és a dir amb l’accent dels catalanoparlants de tota la vida de Rubí (que també n’hi ha, encara que hi hagi gent que ho dubti).
Suposo que els hauria d’haver interromput i els hauria d’haver dit que on anaven amb aquelles idees de ximples. Que d’on ho havien tret i que les coses no són així. Però no ho vaig fer. Em vaig limitar a escandalitzar-me però segurament no vaig tenir prou valor per dir-los que eren uns xenòfobs ignorants. I ells van marxar,cadascú pel seu costat, cofois de la conversa que els reforçava en la seva idea de que tot el mal ve de fora, i que els que no són “com nosaltres” formen part d’una conspiració per deixar-nos sense la nostra cultura, la nostra feina i, en aquest cas, la seva religió.
Comentaris com aquests els sentim a diari. Encara hi ha gent que continua creient que els pisos oficials els donen abans als immigrants que “als de casa”, que els ajuts a la dependència els donen sempre “als de fora”, que el PIRMI és una subvenció que s’han inventat per “donar diners als moros”. Un dia, a l’hospital on treballo, el gendre d’una pacient a qui anava a donar d’alta em va deixar anar que si fossin moros “no els enviaríem a casa i tindríem a la vella (sic) uns dies més”…
De vegades he sentit comentaris que criticaven que els que anys enrere van ser immigrants (és a dir la gent que van venir a Catalunya a buscar feina a finals dels 50 i els 60) són “els pitjors racistes” perquè no accepten per als altres el que troben que va ser normal per a ells. Aquest concepte amaga també una visió xenòfoba. Primer perquè aquesta gent tampoc no ho va tenir fàcil, i només hem de recordar a partir de quina població van créixer els barris marginals de l’actual àmbit metropolità i de les ciutats més industrials. I com n’és de fàcil culpabilitzar-los de no haver après català quan ara veiem la facilitat amb què un senegalès que ha arribat fa un any l’arriba a parlar per poca voluntat que tingui… sense tenir en compte variables com la mateixa facilitat per accedir a l’idioma en un cas i altre.
En fi, tot això per concloure que sí, que entre els catalans així en general, també hi ha racisme i xenofòbia encara que de vegades ens vulguem creure que som una gent meravellosa i sense taca que construirà un país tan nou i perfecte que en ell no hi haurà pecats ni pecadors.
Ai, dels que siguin diferents si un hipotètic nou país no parteix d’unes arrels ideològiques diferents que les que dominen actualment!

Anuncis

1 comentari

Filed under General

Canvi de prioritats

De vegades hi ha coses que ens produeixen una profunda insatisfacció. Quan un s’adona que la feina no genera cap mena d’il·lusió, que té la impressió de ser allò que en cine en diuen un miscasting, és a dir un actor fent un paper equivocat, quan passa d’assistir a un acte o signar un document contra la Reforma laboral i al dia següent participa en una reunió per veure com una empresa pot aprofitar “com una oportunitat” aquesta reforma per assolir els seus objectius pressupostaris, quan un respira fons, mira endavant i pensa que no vol estar com ara durant els 13, 15 o 17 anys que li queden fins la jubilació, quan aquestes i moltes altres coses s’acumulen, un s’adona que ha de prendre decisions.

I almenys una l’he presa. Durant 16 anys m’he dedicat a allò que en diem gestió hospitalària. En diversos càrrecs i indrets (Badalona, Puigcerdà, Igualada, Manlleu…).  I ara he decidit plegar, tornar a fer de metge, recuperar hores que fins ara es dedicaven de manera gairebé exclusiva a la feina per passar a ocupar-me de mi mateix i fer allò que per un motiu o altre aquests darrers anys era impossible. Llegir, escriure, treballar d’alguna manera aportant un modest gra de sorra  perquè aquest nou escenari polític no quedi en mans dels de sempre, tornar a actualitzar els coneixements mèdics que s’han anat rovellant amb els anys…

Per tant a partir d’ara canvio de prioritats. La feina passa a servir per viure, per guanyar-me la vida i deixo enrere l’inevitable “viure per treballar” que ens consumeix el dia a dia a tantes persones. Això hauria de voler dir restablir molts dels ponts que aquests dos darrers anys s’han mig trencat tant a la xarxa com a nivell personal. Espero poder-ho fer. Si més no, la intenció (que ja és molt!) hi és. Després la realitat ens farà fer el que es pugui.

 

1 comentari

Filed under General