Tag Archives: francesos

Les fulles mortes, Prévert, Montand, la chanson…

Una de les cançons que, de sempre, més m’han agradat (potser diria millor, emocionat) és Les feuilles mortes, poema de Prévert cantat per Yves Montand, i convertit en una cançó capaç de posar els pèls de punta a tot el públic de l’Olympia de Paris.

Tornar-la a escoltar em fa venir a la ment la idea del molt que ens estem perdent deixant de banda la cultura francòfona i substituïnt-la per l’anglosaxona, incapaç en molts sentits d’igualar-ne l’originalitat i la sensibilitat. Ho compensa una mica l’exratordinària “Autumn leaves” o el “September falls”, la versió jazzística de la cançó. Us deixo aquí la lletra de Prévert, la cançó de Montand i una versió de l’Autumn leaves de Chet Baker i Paul Desmond.

Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n’ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emportet
Dans la nuit froide de l’oubli
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais, et je t’aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m’aimait, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis.


1 comentari

Filed under General

Marguerite Duras: un apunt breu

Crec recordar que era l’any 1977 quan, en una de les meves passejades Rambla avall, vaig entrar a la llibreria Documenta i vaig comprar, sense saber ben bé quin era Marguerite Duras un llibre que contenia dues narracions. La primera, Detruire, dit-elle (Destruir, dice), i la segona duia per títol (el reescric de memòria) Abahn, Sabana, David. Em van provocar un fort impacte. Després de llegir i comentar autors com Hermann Hesse (El llop estepari, Demian, Sidharta…), o llibres com La metamorfosi de Kafka, o algunes de les esplèndides novel·les negres de Pedrolo o encara més de la col·lecció de la cua de palla, la sensació de llegir un text en què el temps pràcticament quedava suspès i l’ambient i relació entre els “protagonistes” era com a mínim asfíctic, em va provocar una mena de curt-circuit que després s’ha repetit en tenir entre les mans altres obres de la mateixa autora (com ara Moderato cantabile, L’amant, o Els ulls verds). De Duras m’agrada sobre tot l’ambient inquietant, aquest no saber si els protagonistes de les obres van o tornen, cosa que val també per al tempo en que estan escrites. Molta gent associa Duras sobre tot a dues pel·lícules: Hiroshima mon amour i L’amant. Curiosament, a mi el primer que m’ha vingut al cap avui ha estat un llibre, Détruire, dit-elle, que no és ni de bon tros el més conegut o emblemàtic de l’autora. Coses, suposo, de la memòria i sobre tot de les emocions.

1 comentari

Filed under General, literatura, llibres