Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Convalescent

Maldava per saber si era el meu cos
o el món el que era lent, per què al voltant
teixien incerteses
i es feia etern
el temps convalescent.
Vaig mirar-me al mirall: res no era diferent,
en canvi el temps semblava haver quedat
suspès en el rellotge
desat en el calaix.
Com un deliri
anaven i tornaven pensaments
i somnis sense un argument concret.

poema inèdit

la fotografia és pròpia, presa durant una passejada per Manlleu

Ampliant l’experiència 2.0, per dir-ho d’alguna manera

El darrer any, vull dir el 2013, he tingut molt abandonada la internàutica. O almenys això m’ha semblat a mi. El meu replantejament professional, lluny del que jo m’esperava, va comportar gairebé deixar d’escriure i una estranya pèrdua de la curiositat per les eines i plataformes relacionades amb xarxes socials i coses per l’estil. 

Tot i que vaig fer esforços per tornar-m’hi a vincular, no ho aconseguia i en alguns moments se’m generava una estranya aversió.

Ara he tornat a posar-m’hi. estic intentant ser regular en les entrades als diferents blocs/blogs que administro, he obert un compte d’instagram on procuro penjar una mitjana d’una entrada diària, i he creat una pàgina a facebook, lligada al compte que tenia obert des de fa anys. Aquesta pàgina de facebook en principi té la finalitat de fer de lligam. La idea és que em serveixi com a “aparador” de la meva activitat literària, encara que també miraré d’enllaçar-hi altres temes culturals vinculats amb les amistats, deixeu-m’ho dir així, cibernètiques.

I pel que fa als blocs o blogs o com se’n vulgui dir, la idea és també que cada dia sigui capaç de penjar una entrada en algun d’ells. Les eines actuals permeten enllaçar-ho tot i tancar un cercle que ara tenia massa obert. Si això serà al final un exercici d’onanisme autoreferencial o pel contrari em servirà realment com a via d’expressió i comunicació, ja ho dirà el temps. Recordo que una vegada un aprenent de demòcrata internàutic a qui no li havia agradat un comentari polític meu em va dir que era un narcicista solipsista o una cosa per l’estil. Vaig haver de buscar el terme solipsisme al diccionari. He oblidat el seu significat, tot i que segueixo intuint-lo. 

Tinc clar que aquest bloc l’hauria de cuidar una mica més…