Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

La por darrere els vidres (un poema d’Els caus del cuc)

Quin abisme s’amaga rere els vidres?
Torno a descriure el fred finestra enllà
i recidiva aquella por cerval
dels anys més joves quan
sentíem els batecs de vides que ocupaven
espais que crèiem nostres. Contraposant
de nou la vida
amb les vides dels altres.

La por darrere els vidres, poema inclòs a Els caus del cuc, editorial Neopàtria (2017) 
la fotografia és de Joan Cortadellas, publicada a EL PERIODICO el 18 de setembre de 2010 (il·lustrant un article de Joan Barril)

Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Carrers de diumenge

Ahir vaig penjar a Obstinacions un poema senzill,que tenia escrit fa uns dies. He aprofitat, per acompanyar-lo, una foto feta a Moià també fa pocs dies, un matí qualsevol, tot passejant sense anar enlloc.

obstinacions

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

View original post

Les fulles mortes, Prévert, Montand, la chanson…

Una de les cançons que, de sempre, més m’han agradat (potser diria millor, emocionat) és Les feuilles mortes, poema de Prévert cantat per Yves Montand, i convertit en una cançó capaç de posar els pèls de punta a tot el públic de l’Olympia de Paris.

Tornar-la a escoltar em fa venir a la ment la idea del molt que ens estem perdent deixant de banda la cultura francòfona i substituïnt-la per l’anglosaxona, incapaç en molts sentits d’igualar-ne l’originalitat i la sensibilitat. Ho compensa una mica l’exratordinària “Autumn leaves” o el “September falls”, la versió jazzística de la cançó. Us deixo aquí la lletra de Prévert, la cançó de Montand i una versió de l’Autumn leaves de Chet Baker i Paul Desmond.

Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n’ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emportet
Dans la nuit froide de l’oubli
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais, et je t’aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m’aimait, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis.

Revisitant allò que un dia vam escriure

 El 2008 vaig presentar a un concurs literari, del que no en recordo el nom i que organitzava una editorial d’El Prat de Llobregat, un llibre que trencava una mica la línia del que fins aquell moment havia escrit i publicat. El llibre no va guanyar el premi, cosa que ja m’esperava, però l’editor es va posar en contacte amb mi dient-me que estava interessat a publicar-lo. El tracte era que ells editaven cent o dos-cents exemplars de l’obra (ara no recordo exactament la xifra) i ells m’organitzaven una presentació. A canvi, jo renunciava als drets d’aquella primera edició. Àvid de veure en llibre les coses que escrivia, vaig acceptar i vaig signar (crec recordar) una mena de contracte on s’especificaven aquells termes.

Els dies van anar passant i l’editorial no em deia res de l’estat de la publicació. Després de trucar-hi quatre, cinc, sis, deu vegades, vaig pensar que tenia malament el número de telèfon. També em cridava fortament l’atenció que havien deixat de respondre al correu electrònic. Vaig decidir entrar al web de l’editorial per si havia canviat el número i jo no ho sabia, però la pàgina estava no operativa. Llavors vaig fer una cerca de Google i em vaig trobar amb un fòrum de gent a la que en major o menor mesura els havia passat el mateix que a mi, amb l’agreujant que alguns havien posat fins i tot diners per publicar el seu llibre. El fet és que l’editor havia fotut el camp amb els diners dels escriptors que havien pagat i, probablement, amb els de les subvencions per publicar llibres en català, deixant no tan sols els poetes amb un pam de nas sinó també uns quants treballadors sense cobrar. Curiosament els llibres sí que van ser registrats i possiblement, fins i tot, algun exemplar es va enviar a l’ISBN.

Aquell llibre el vaig revisar i, tot mantenint-ne el títol, L’ANGOIXA DE LA FULLA ABANS DE CAURE, va representar la meva primera aventura en el món de l’autoedició. Vaig fer-ho amb Bubok i vaig sortir-ne prou satisfet com per a repetir-la tres vegades més. La major part dels poemes que hi ha inclosos són tankes, si més no des del punt de vista mètric. En tot cas, estan tots escrits en art menor i busquen reflectir idees concretes, gairebé imatges o definicions. Una altra peculiaritat és que a partir de l’onzè, la resta estan ordenats alfabèticament, una cosa certament poc original però que en aquell moment em va venir de gust fer-la.

El destí del llibre, com es podia esperar va ser el que passa sovint en aquests casos, encara més si un no es dedica a promocionar-lo amb una certa vehemència (que és l’única possibilitat que tenen els llibres de poesia per sortir dels prestatges de l’autor): algunes compres (la gran majoria meves per disposar d’exemplars amb els què anar per recitals als que participava) i un nombre tan escàs de descàrregues que gairebé fa vergonya.

Ara fa uns dies, arran de la publicació del meu darrer llibre (també autoeditat), i sobre tot de la preparació del que tinc previst que surti el maig amb Editorial Neopàtria, vaig revisar algunes de les coses que ja tenia escrites i publicades. I em vaig tornar a trobar amb el llibre, d’aquí tot això que ara explicava.

En fi, tota aquesta parafernàlia únicament per deixar-vos aquí el poema del que surt el títol del llibre i un altre que em ve de gust penjar. I, òbviament per deixar-vos-en l’enllaç per ai algú te prou curiositat com per baixar-se’l.

ARBRE
Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure.

BANDERA
En el fred recompte
de les paraules,
l’esglai, la perversió
dels sentits.

El desencís
fet bandera.

Aquí, doncs, l’enllaç al llibre en versió paper i en pdf (aquest darrer, de franc):

http://www.bubok.es/libros/170386/LANGOIXA-DE-LA-FULLA-ABANS-DE-CAURE

Quinzè aniversari

Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).

Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.

PER A QUAN ME N’OBLIDI

Aviat farà deu anys i quan arribi el dia

m’acabarà passant, segurament, per alt.

I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà

per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.

Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te

o fins i tot pensar-te únicament em porta

la vana complaença d’aquell que rememora

un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,

que només perquè hi eres va ser-me suportable.

De voltes, m’apunyala la tendra remembrança

d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,

l’adéu definitiu, l’instant inevitable,

quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.

I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.

La meva primera lectura de Gabriel Ferrater

Avui que Ferrater hauria fet 90 anys i que la xarxa i les xarxes van plenes de cites i recordatoris, he tornat a agafar l’exemplar de Les Dones i els Dies, un llibre que possiblement va ser la causa de què en un moment determinat jo comencés a escriure poesia.

El curs 1974-1975 jo feia el que aleshores es coneixia com 6è de Batxillerat. A l’escola on anava (IPSE, al carrer Casanova, cantonada amb Londres, una escola que encara existeix però que ha canviat molt pel que fa al seu aspecte exterior en relació a principis dels anys 70) un grupet d’estudiants que passàvem per “conscienciats” vam pactar amb el professor de català que deslliurés de la classe a aquells a qui no interessava i que convertís les dues hores setmanals de la resta en una mena de “tertúlia literària”. El professor, que era estudiant de Filologia si no recordo malament, s’hi va avenir i en algun moment ens va advertir que “aprendríem a llegir poesia”.

I per fer-ho, res millor que el que havia estat professor seu, un “gran poeta, diferent de tot el que fins ara us hauran ensenyat”, ens va dir. Amb ell vam aprendre a comptar síl·labes, a llegir rima consonant i assonant, a entendre (teníem catorze i quinze anys) que la poesia no eren floretes i amors cursis i rimats… Que era possible escriure sobre coses comunes, sobre la fam després de la guerra, sobre amors carnals. Vam analitzar el Poema Inacabat i avui he somrigut, quan he comprovat que vam anar marcant rimes, ritmes, i números de versos… encara que per motius que no em venen a la memòria al meu llibre només hi ha marcats fins el 385. Vam deixar el llibre, de la col·lecció CARA i CREU (edicions 62), tot guixat, amb anotacions al marge, aclariments de les metàfores i subratllats de paraules que ens resultaven difícils d’entendre.

Ensenyar a començar a llegir poesia a una dotzena de nanos de 14 i 15 anys a través de Ferrater era (i és) un exercici de risc ja que podríem haver fugit en espantada. En canvi ens va tenir “enganxats” durant els mesos següents, uns mesos durant els quals no només vam abocar-nos a la lectura poètica sinó que també ens vam submergir a l’univers de Manuel de Pedrolo a través del seu “M’enterro en els fonaments”, una novel·la que tampoc no responia a les estructures narratives a les que fins aquell moment havíem estat acostumats.

Serveixin, doncs, aquestes línies com a contribució a l’homenatge que avui circula per la xarxa i, per part meva, com a agraïment col·lateral a un aleshores jove professor de català de qui, dissortadament, no aconsegueixo recordar el nom i que m’imagino que, segurament, mai no va ser prou conscient de com va aconseguir influir-nos en aquell moment i, encara més, en el futur.