Tag Archives: presentacions

Els caus del cuc. Reflexions a partir de la presentació del llibre i una petita referència a Jacint Sala.

Ja fa més de quinze dies que vaig fer la primera i, de moment, única presentació del meu darrer llibre, Els caus del cuc, editat per Neopàtria. M’adono que no sóc precisament el millor manager de mi mateix perquè tret d’un parell d’entrades a la meva pàgina de facebook i d’una solitària foto de la portada i d’un poema a instagram, ben poca publicitat n’he fet, del llibre.  Estic treballant ara en la possibilitat de fer-ne tres o quatre presentacions més, tot i que probablement serà difícil lligar la major part d’elles abans de la tardor.

La presentació del dia 3 de març va anar força bé. Tot i així, un no sap mai quin és el millor dia i la millor hora per a aquestes coses i jo possiblement estic condicionat pel que a mi em sembla millor, que no és forçosament el que li va millor a la gent. Aquesta setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació de l’últim (i possiblement darrer en un sentit estricte) llibre de Jacint Sala, en una hora que a mi em semblava intempestiva i un dia de la setmana poc “motivador” (dimarts a les 8 del vespre) i a la Biblioteca de Manlleu hi havia més de seixanta persones. És clar que no em puc comparar amb Jacint Sala, un immens i segurament no prou valorat poeta, entre els mèrits del qual cal esmentar el fet que és Mestre en Gai Saber, però aquella sala plena (encara que l’Ateneu de Rubí el dia de la meva també feia prou patxoca, com es pot veure a la fotografia) em va fer venir una innegable enveja.

foto de Antoni M. Bonet.

La presentació del llibre Vanitoses cendres, de Jacint Sala, em va fer venir al cap un tema sobre el que he reflexionat moltes vegades: com són de comuns i compartides les preocupacions dels poetes. I com en som d’autoreferencials, de vegades. Perquè arriba un moment en què un dels temes subjacents als poemaris és la mateixa raó d’escriure. Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita. En el meu cas, com dic en el poema que us deixo al final d’aquesta entrada, el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu -hauria de dir valgui la redundància?-) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura.

En la major part dels llibres que he publicat he tingut, en llegir-los ja en paper, la sensació que molts dels poemes els hauria pogut escriure millor. O millor dit, els hauria hagut d’escriure millor. No és que els que componen Els caus del cuc no siguin millorables, que ho són, però no estic segur d’haver tingut mai fins ara la sensació d’haver expressat el que volia expressar com en aquest llibre. I això em fa sentir, potser per primera vegada, orgullós d’aquesta obra.

I això em porta de nou a Jacint Sala. En algun moment de la presentació del seu llibre, i ho feia venir a tomb el propi títol del seu llibre, es va parlar de la vanitat dels poetes. Sala va explicar que ell no escrivia per vanitat, tot i que coneixia poetes que no amagaven que ho feien. Jo també opino que no hi ha vanitat en l’escriptura. El que no estic tan segur és que no hi hagi, si més no una punteta de vanitat, en el fet de veure en paper imprès les nostres emocions.

Us deixo, per acabar, el poema BATEC.

Abans de la paraula escrita, el vers.
I abans de cada vers,
resistint al profund
de les sines de la vida,
hi ha el batec del poema.
Precedint-lo. Cridant-lo.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under llibres, poesia

Breu i tardana crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Enees”

Tampoc no es podrà dir que sigui això una crònica sinó més aviat un recull d’impressions. La primera, el retrobar-me amb els nervis de la presentació d’un llibre propi. Crec -bé, no ho crec, ho sé!- que des de “La mirada de la gàrgola” no n’havia presentat cap. Dels meus, vull dir. Des del 2007 he publicat almenys un llibre cada any i sempre m’ha semblat que no es pot abusar del personal, sobre tot dels amics i les persones de bona voluntat que compren els llibres que un escriu, posant-los en la tessitura d’haver d’anar a presentacions de poesia… Però amb aquest llibre, per algun motiu que segurament te a veure amb la seva gestació i com m’ha estat difícil decidir publicar-lo, m’he trobat amb la necessitat de fer-ne una presentació més formal.

També m’he retrobat amb un altre tipus de nervis: vindrà algú a la presentació? Et passes el dia comptant i descomptant. Has posat un anunci al facebook però només hi han confirmat l’assistència tu mateix, l’editor, la pianista i una amiga que ja saps que no vindrà. Per sort, també vindrà la persona a la que has encarregat la presentació i un parell o tres de persones que t’han assegurat que ho farien. Però els tres o quatre dies previs, un reguitzell de persones amb les que més o menys comptaves es van despenjant de l’esdeveniment… fas una mirada enrere i recordes una dotzena de presentacions a les que has anat de públic o de presentador amb  cinc o sis persones. Pànic.

Un cop a la sala s’acosta l’hora i comença a aparèixer gent amb la que no comptaves, fins i tot a la que no havies recordat de convidar personalment. Remordiments. Il·lusió.

Finalment, la sala no s’emplena però fa patxoca. Sempre he dit que una quinzena de persones en una presentació d’un llibre de poesia és més aviat un èxit. Com va ser un èxit l’acte. Com sempre passa, la persona que presenta et rebenta les explicacions que volies donar sobre el teu llibre, i ho fa molt millor del que tu mai ho hauries fet. Sentir afalacs sempre agrada. Ego. Interpretació dels poemes situant-los en diversos contexts. M’ha analitzat a través del que escric. Pànic de nou, però autoestima en un nivell més alt.
P1040162I, ara sí, poesia i música. Música i poesia. Ara ja ho puc dir. L’altre motiu dels nervis: quedarà bé aquesta música amb aquesta poesia? Ens tremolarà a mi la veu o a la meva filla els dits amb que ha de tocar el piano? Aviat desapareixen els dubtes. Tot surt perfecte. Em ressonen encara les notes de la cançó “Eu se que vou-te amar”, de Vinicius, i l'”Autumn leaves”, la versió americana de “Les feuilles mortes”, però sobre tot la versió que la Marta va adaptar del “Lament de Dido”, la darrera ària de l’òpera “Dido i Enees” de Purcell.

Al final més d’una hora d’acte. Algú em va dir que se li havia fet curt. Bon senyal! No vam vendre gaire llibres perquè tampoc no hi havia massa gent. Ja ho farem per altres vies. Tant jo mateix com l’editorial Neopàtria en tenim i ens farà molta il·lusió esgotar-ne l’edició (això és publicitat, sí). Però vam marxar cap a casa amb una sensació de relaxament similar a la que obtens quan després de vàries  hores de marxa culmines una travessa de muntanya.

Tot això per dir, senzillament, que la presentació de No ploris per Creüsa, Enees del 19 de juny a la Biblioteca de Manlleu a mi, personalment, em va semblar que havia anat molt bé, ja ho veieu.

2 comentaris

Filed under General