Tag Archives: records

Un volt per la Bretanya (7): Cancale, Saint-Malo i Dinan

Vam deixar enrere el Mont Saint-Michel i ens vam dirigir de nou cap a l’Oest, cap a Cancale. Aquesta petita població, de prop de 5.000 habitants, es caracteritza pels seus conreus d’ostres (huîtres), cosa que constitueix un dels seus principals atractius. Al llarg de la costa es disposen aquests cultius i, amb la marea baixa surten tractors i recol·lectors a recollir-les. Al mateix port hi ha paradetes on per preus variables en funció de les seves dimensions, es poden comprar per mitges dotzenes o per dotzenes. A Cancale vam dinar al Restaurant L’Aviron, senzill però absolutament aconsellable i vam passejar una estona sota un sol força abrusador.

12_dsc_0015

Després de dinar a Cancale ens vam dirigir cap a Saint-Malo (Sant-Maloù en bretó, Saent-Malo en gal·ló, l’altre idioma que, apart del francès i el bretó es parla a la Bretanya), una ciutat de costa, envoltada de muralles que encerclen la vila històrica i turística. Es pot fer un recorregut per les muralles i veure l’interior d’aquesta vila, que en altre temps va ser port franc per a corsaris.

20_dsc_0022

I per acabar el dia, vam acabar a Dinan, ciutat amb regust medieval que, precisament aquell dia es preparava per un Festival Medieval que havia de perllongar-se al llarg del cap de setmana. De Dinan, un altre d’aquests indrets que no s’ha de perdre el viatger que vagi a la Bretanya, cal destacar, com no!, la seva vila històrica, amb nombroses cases típiques, esglésies i monuments, el castell i, sobre tot, el port fluvial.

60_20160722_210444

Amb Dinan donàvem per acabat el periple per la Bretanya. Al dia següent faríem una petita incursió en territori normand que ens portaria a dos punts molt pròxims però amb interès històric molt divers: les platges del desembarcament i la ciutat de Bayeux, on es guarda el famós tapís que explica la invasió d’Anglaterra per part dels normands al segle XI. Això, miraré d’explicar-ho una mica a la propera entrada d’aquest bloc.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Bretanya, General

La meva primera lectura de Gabriel Ferrater

Avui que Ferrater hauria fet 90 anys i que la xarxa i les xarxes van plenes de cites i recordatoris, he tornat a agafar l’exemplar de Les Dones i els Dies, un llibre que possiblement va ser la causa de què en un moment determinat jo comencés a escriure poesia.

El curs 1974-1975 jo feia el que aleshores es coneixia com 6è de Batxillerat. A l’escola on anava (IPSE, al carrer Casanova, cantonada amb Londres, una escola que encara existeix però que ha canviat molt pel que fa al seu aspecte exterior en relació a principis dels anys 70) un grupet d’estudiants que passàvem per “conscienciats” vam pactar amb el professor de català que deslliurés de la classe a aquells a qui no interessava i que convertís les dues hores setmanals de la resta en una mena de “tertúlia literària”. El professor, que era estudiant de Filologia si no recordo malament, s’hi va avenir i en algun moment ens va advertir que “aprendríem a llegir poesia”.

I per fer-ho, res millor que el que havia estat professor seu, un “gran poeta, diferent de tot el que fins ara us hauran ensenyat”, ens va dir. Amb ell vam aprendre a comptar síl·labes, a llegir rima consonant i assonant, a entendre (teníem catorze i quinze anys) que la poesia no eren floretes i amors cursis i rimats… Que era possible escriure sobre coses comunes, sobre la fam després de la guerra, sobre amors carnals. Vam analitzar el Poema Inacabat i avui he somrigut, quan he comprovat que vam anar marcant rimes, ritmes, i números de versos… encara que per motius que no em venen a la memòria al meu llibre només hi ha marcats fins el 385. Vam deixar el llibre, de la col·lecció CARA i CREU (edicions 62), tot guixat, amb anotacions al marge, aclariments de les metàfores i subratllats de paraules que ens resultaven difícils d’entendre.

Ensenyar a començar a llegir poesia a una dotzena de nanos de 14 i 15 anys a través de Ferrater era (i és) un exercici de risc ja que podríem haver fugit en espantada. En canvi ens va tenir “enganxats” durant els mesos següents, uns mesos durant els quals no només vam abocar-nos a la lectura poètica sinó que també ens vam submergir a l’univers de Manuel de Pedrolo a través del seu “M’enterro en els fonaments”, una novel·la que tampoc no responia a les estructures narratives a les que fins aquell moment havíem estat acostumats.

Serveixin, doncs, aquestes línies com a contribució a l’homenatge que avui circula per la xarxa i, per part meva, com a agraïment col·lateral a un aleshores jove professor de català de qui, dissortadament, no aconsegueixo recordar el nom i que m’imagino que, segurament, mai no va ser prou conscient de com va aconseguir influir-nos en aquell moment i, encara més, en el futur.

1 comentari

Filed under literatura