Demà farà vint anys que la mare va morir d’un càncer…

Aquests dies s’ha parlat molt, i n’he parlat jo mateix, de com s’afronten les malalties neoplàstiques, el càncer, per la persona individual. La mare va morir després de 7 anys d’haver estat intervinguda d’un càncer, després de nombrosos episodis de recidives, tractaments, metàstasis i complicacions que li van fer la vida sinó impossible, segur que duríssima sobre tot els dos o tres darrers anys. Jo ja no vivia a casa i per tant segurament no sóc el més indicat per parlar en primera persona del grau de patiment que va tenir, però si que la vaig acompanyar durant les darreres hores i per això de vegades em permeto parlar de com n’és de gratificant pel malalt i pel familiar compartir els últims moments de vida.

Deu anys més tard, en el segon dels meus llibres publicats, hi vaig incloure alguns poemes que feien referència no tan sols al record de la mort de la mare sinó també a la d’alguns amics en situació i circumstàncies similars. Així doncs, ara fa deu anys escrivia aquest poema (publicat un any més tard) que vaig titular CÀNCER i que ara em ve de gust recuperar.

CÀNCER

Lluito per contenir la desmesura insòlita
a que sotmeto els versos que el teu record em dicta.
I ho faig marcant les pauses i esmerçant uns recursos
no sempre disponibles al magatzem inhòspit

d’on, poruc, proveeixo d’imatges i paraules
el rebost de queviures que són els meus poemes.
Em faig gran: m’ha costat començar a recordar
el cafè amb llet al llit i el berenar a la tarda,

i els vespres de diumenge que se’ns feien eterns,
xerrant de tot i res amb la taula parada.
Perquè tot el record que m’ha quedat fins ara

és el d’aquell dolor, la mort anunciada,
i l’ofec i el neguit del teu mal insaciable
reinventant horrors i rosegant-te l’ànima.

CÀNCER, poema inclòs a “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra”, Antoni Casals i Pascual, editorial Òmicron 2008

Canvi de prioritats

De vegades hi ha coses que ens produeixen una profunda insatisfacció. Quan un s’adona que la feina no genera cap mena d’il·lusió, que té la impressió de ser allò que en cine en diuen un miscasting, és a dir un actor fent un paper equivocat, quan passa d’assistir a un acte o signar un document contra la Reforma laboral i al dia següent participa en una reunió per veure com una empresa pot aprofitar “com una oportunitat” aquesta reforma per assolir els seus objectius pressupostaris, quan un respira fons, mira endavant i pensa que no vol estar com ara durant els 13, 15 o 17 anys que li queden fins la jubilació, quan aquestes i moltes altres coses s’acumulen, un s’adona que ha de prendre decisions.

I almenys una l’he presa. Durant 16 anys m’he dedicat a allò que en diem gestió hospitalària. En diversos càrrecs i indrets (Badalona, Puigcerdà, Igualada, Manlleu…).  I ara he decidit plegar, tornar a fer de metge, recuperar hores que fins ara es dedicaven de manera gairebé exclusiva a la feina per passar a ocupar-me de mi mateix i fer allò que per un motiu o altre aquests darrers anys era impossible. Llegir, escriure, treballar d’alguna manera aportant un modest gra de sorra  perquè aquest nou escenari polític no quedi en mans dels de sempre, tornar a actualitzar els coneixements mèdics que s’han anat rovellant amb els anys…

Per tant a partir d’ara canvio de prioritats. La feina passa a servir per viure, per guanyar-me la vida i deixo enrere l’inevitable “viure per treballar” que ens consumeix el dia a dia a tantes persones. Això hauria de voler dir restablir molts dels ponts que aquests dos darrers anys s’han mig trencat tant a la xarxa com a nivell personal. Espero poder-ho fer. Si més no, la intenció (que ja és molt!) hi és. Després la realitat ens farà fer el que es pugui.